L’hora basca
La gestió de l’epidèmia ha demostrat els límits de la rutina de protesta en què havia desembocat el Procés: la contestació permanent del president Torra i el trio de les conferències de premsa diàries han mostrat les seves limitacions. Són temps d’urgències i tot el que siguin projectes de transformació del marc institucional ha entrat en un parèntesi que inevitablement serà llarg. Ni la via unilateral ni el “Ho tornarem a fer” estan avui a l’ordre del dia. I tothom ho sap.
La crisi sanitària empalmarà amb una crisi econòmica de dimensions colossals. I al darrere vindran urgències capitals: a l’ensenyament, que en el fons és la clau de volta de tot i pot marcar una generació; i amb la gent gran, que el fracàs de les polítiques assistencials ha portat a etiquetar com a grup de risc, vorejant el llenguatge d’exclusió social. Pensar en un ensenyament a distància de llarga durada és destruir l’escola i la universitat; tractar els grans amb un paternalisme compassiu és rebaixar-los la condició de ciutadans.
La política ha de guanyar gruix, més enllà del recurs permanent a la publicitat i a les campanyes de persuasió. El sobiranisme necessita demostrar capacitat d’acció i no només de promesa. I això ara mateix vol dir diàleg, negociació i pacte. Les diferències entre els dos socis de govern són manifestes. I les eleccions no s’haurien de fer esperar. El batibull que és JxCat -la seva unitat es redueix a la força de les seves campanyes de propaganda- ho tindrà complicat en una fase en què valdran els fets. I ERC, que té consistència com a partit i que ha assumit que el camí és llarg i ara la governança és capital, necessita sortir dels seus eterns complexos, que fan que s’arrugui en moments clau. Diria que s’ha de decidir a fer-se gran, però, sent el partit que té més anys, si no ho ha aconseguit fins ara, quan ho aconseguirà?
En aquesta conjuntura, tots plegats haurien d’aprendre d’Urkullu i del PNB. Aixecar la veu en la mesura justa i quan cal, asseure’s a negociar i treure un bon rendiment del pacte. Això és fer política avui. I Esquerra té l’avantatge que ara mateix hi ha a Espanya una majoria de govern que la necessita i que qualsevol altra alternativa seria molt pitjor. Només li falta alliberar-se.
