L’hora del càsting

Mercè Ibarz, al Tríptic de la terra (Anagrama, 2020), parla de l’escriptura com un terreny que es llaura. El llibre comença recordant el ritual del mondongo, de fer botifarres amb la sang del porc. Diu: “Ningú es barallava, ni tampoc es criticava de forma ferotge ningú, com si obrir el verro en canal i manipular-lo sencer fos també un sacrifici que estalviava el rosari de murmuracions dels uns contra els altres, la mirada corrosiva que fa els pobles tan inhabitables. Passàvem tota la jornada a la vora del foc, aquell foc a terra que desapareixeria de la vida diària gràcies a l’arribada de les cuines de butà”. On ha quedat aquesta salvatgina? Els rituals bestials que feien emmudir i concentrar la gent, i ajornaven les lluites fratricides? Ara obrim el verro semiòtic a les xarxes, esgargamellant-nos, però sense despentinar-nos gaire. Ara també ens esbudellem a nosaltres mateixos i a la nostra paciència davant d’un inacabable sistema de proves, reptes i concursos, públics i privats, un espectacle sadomasoquista a totes hores, un càsting sense fi: a la plataforma per lligar, al confessionari digital, a les botigues de moda, als espais de la cultura, a les millors famílies, a la cua de l’atur i de les impacients empreses del capitalisme de plataforma on una intel·ligència artificial t’analitza minuciosament el rostre; davant de concursos d’institucions públiques equipades amb farragosos procediments administratius que només passaràs si has fet tots els passos correctes, com qui avança per les pantalles d’un videojoc, i si has inscrit la paraula clau per obrir el cor de la màquina.

Un càsting és violent, asimètric i cosifica, fins i tot si és una màquina la que t’escruta les aptituds i la dicció amb què dubtes i t’empasses la dignitat. No et violenten el cos, sinó l’ànim, la psique, els nervis. No cal que t’obliguin a fer coses indesitjables per sentir-te humiliat, n’hi ha prou amb recordar-te que et falta aquell document imprescindible o que ets massa baixeta o que tens, al capdavall, poc humor. Aquesta nimietat ho fa tot més àrid, ni tan sols el rebuig acaba sent memorable. Així et quedes al final del procés: en estat de cosa, esgotat, sense cap valor evident, neutralitzat. Aquests procediments converteixen la complexitat d’una vida en un full de ruta, en un conjunt de funcions com ho és un algoritme i, quan no, en un rol o imatge de marca que pot caure en gràcia, transitòriament, per les proeses de l’atzar o un improbable miracle.

El càsting no convida a una relació dinàmica, a un aprenentatge o acompanyament. És tràgic, perquè té la mateixa estructura d’altiplà de les tragèdies: els conflictes se solapen fins a la mort final del protagonista. El càsting et situa en condició de rival etern, de fet, fa de la rivalitat un motor social. Alhora, brinda als qui miren, però no hi participen, una superioritat moral; però també una impressió de joc imprevisible, un microrepte que manté al cervell amatent de la situació, enganxat. D’aquí que, avui en dia, molts continguts culturals tinguin forma de concurs amb tot tipus de challenges (reptes), enquestes o eines participatives diverses. Finalment, el càsting implica una certa idea de predestinació individual i programes com Pop Idol n’executen la paròdia: que cadascú té un do, sigui la veu, el trapezi o encendre llumins amb la natja del cul, que has de trobar el teu do, únic i intransferible.

Tornem a Ibarz. La cuina de butà substitueix el foc a terra, deixa la casa més neta, però les converses menys abrandades. El foc demana un ritual, té un clímax i descendeix, com totes les coses vives; la cuina de butà s’encén més ràpid, és més eficient i constant, dura més, fins que deixa de funcionar. L’objecte i la nostra interacció amb les coses condicionen les circumstàncies. Qui en sabia de “les coses” era l’artista László Moholy-Nagy, un dels protagonistes del Festival d’Art d’enguany. The New Bauhaus - The life and legacy of Moholy-Nagy és un documental sobre la trajectòria de Moholy-Nagy i el seu compromís en l’àmbit educatiu a partir dels seus projectes The New Bauhaus i l’Institut de Disseny de Chicago. Moholy-Nagy era, allò que diu el tòpic, inclassificable: intel·lectual, escultor, inventor, cineasta, fotògraf, dissenyador, tipògraf… A les dues escoles que va fundar s’impartien assignatures basades en els materials, la ciència, unint construcció i representació, fent una història comparativa de l’art, posant en un mateix context el tèxtil amb la biologia o l’escultura de vidre. L’objectiu era experimentar i conviure, i fer d’allò un espai d’aprenentatge integral. Com qui no para de llaurar i no té la necessitat de tenir un retrat robot d’un mateix o de l’altre, sigui una empresa o una institució pública. Com qui viu en marxa, al bell mig de les coses, i no té les ganes de posar-se a la platea, sota els focus de la colònia on l’èxit és indissociable de la penitència. Moholy-Nagy proposava una espècie de pragmàtica experimental, als antípodes del funcionalisme generalitzat o l’aristocràcia efímera del poder carismàtic, és a dir, lluny de tot allò que participa de la cultura del càsting, en què, segurament, a Moholy-Nagy li haurien demanat que es concentrés en un sol do mentre era desestimat per a la següent fase.