L’hora de la reconversió turística

A principis d’aquest mes d’agost la Generalitat va aprovar finalment un decret sobre el turisme en què ha estat treballant durant els últims cinc anys, termini que posa de manifest la multiplicitat de sensibilitats i d’interessos que envolten aquesta activitat econòmica.

La norma posa ordre a les normes parcials que s’havien anat aprovant i introdueix una certa simplificació en els processos exigits per operar en el sector. La novetat més interessant és que regula per primera vegada la cessió d’habitacions per part del propietari d’un habitatge, una modalitat que ha estat donant lloc a abusos que es traduïen en molèsties per als veïns i en la distorsió de l’oferta d’habitatges en règim de lloguer, sobretot a la ciutat de Barcelona. El reglament estableix que els ajuntament podran regular i controlar aquestes cessions, la qual cosa ha de permetre posar-hi ordre. Pel que fa a l’impost sobre les estades turístiques –la popularment denominada taxa turística– el reglament no introdueix novetats, i recorda que el seu import s’ha de destinar fonamentalment a la promoció d’un “turisme sostenible”.

En definitiva, el nou reglament es refereix al turisme com si res d’anormal no li estigués passant, o com si la present crisi fos passatgera i calgués regular un sector que tornarà a la normalitat a partir de la temporada vinent. Això no és en absolut censurable, perquè l’ordre que estableix la normativa era necessari i segurament ho seguirà sent un cop la crisi sanitària escampi.

Ara bé, la crisi sanitària ha posat de manifest que el turisme, a casa nostra, requereix una intervenció més enèrgica que el seu ordenament.

Perquè la crisi que està vivint el sector és fenomenal. Encara no disposem de xifres estadístiques sobre l’entrada de turistes estrangers durant els mesos de juliol i agost, i hem de recordar que el desconfinament es va accelerar els últims dies del mes de juny amb l’objectiu de facilitar l’entrada de turistes estrangers a partir del dia 1 de juliol. No obstant això, és indubtable que, quan es publiquin, reflectiran caigudes gravíssimes en la mesura que els rebrots s’han anat succeint i en la mesura que les autoritats dels principals països emissors han desaconsellat –de paraula i de facto– als seus ciutadans desplaçar-se a Espanya.

Vaig ser dels que vaig considerar que en aquell moment el més urgent era salvar el que es pogués de la temporada, i per tant m’estaré de criticar les mesures que es van prendre a finals de juny, encara que ara és fàcil concloure que hauria estat més encertat fer un desconfinament amb menys presses, perquè del que es tractava era de salvar la temporada i l’únic que s’ha aconseguit ha estat generar més confusió i reforçar la imatge d’Espanya com a destí turístic poc segur sanitàriament. Una imatge que s’havia creat quan les TV de tota Europa repetien els vídeos de sanitaris espanyols –sobretot madrilenys– improvisant proteccions personals a partir de bosses d’escombraries.

Ara que està clar que la temporada s’ha perdut com a mínim fins a la primavera vinent, comença a ser hora de reflexionar sobre el nostre model turístic.

Hem de partir d’una constatació: en general i en totes les seves modalitats (sol i platja, creuers, convencions, urbà, etc.), el nostre turisme es caracteritzava per tenir dos atributs, era assequible i massificat. Ara caldrà afegir-ne un tercer, la fragilitat sanitària, conseqüència immediata de la massificació. Els models turístics menys massificats són menys sensibles a les pandèmies, i la prova és que el turisme d’interior està vivint una temporada excepcionalment positiva.

No sabem si les conseqüències del covid-19 s’allargaran en el temps o si l’any vinent el sector es recuperarà, però el que sí que sabem ara és que el nostre turisme és enormement sensible a les crisis sanitàries, i, per altra banda, sabem també que tard o d’hora una altra pandèmia ens visitarà, entre altres coses perquè ja se’ns havia dit abans del covid-19. Pel que em diu un il·lustre epidemiòleg, només els ratpenats allotgen centenars de coronavirus candidats a saltar als humans.

La pregunta que ens hem de formular no és, doncs, quan tornaran els turistes estrangers a les nostre platges i a inundar els carrers de Barcelona, sinó si ens podem permetre dependre d’un turisme tan sensible a les pandèmies.

Crec que la resposta és negativa, i això significa que una part significativa de la recaptació de l’impost turístic no ha de destinar-se a l’atracció de més i més turistes, sinó a la reducció de l’oferta amb menys valor afegit, o sigui la que paga pitjors salaris i menys impostos. A partir d’ara, “turisme sostenible” ha de voler dir menys i millor turisme.