L'hora de la veritat per a una nova economia

Seguint el rastre del que és notícia, els mitjans s’han anat fent ressò de la negociació europea que va decidir la quantia i els objectius dels fons per ajudar a reestructurar les malmeses economies, l’espanyola en particular, arran del covid-19. El resultat de la cimera ja ha sigut prou analitzat. Es miri el got mig ple o mig buit, el cert és que el govern d’Espanya porta ara una xequera concedida per la UE i té capacitat per fer allò que des de diferents llocs alguns hem anat demanant. És l’hora de la veritat i potser una de les darreres oportunitats de refer l’economia. Depèn de nosaltres, d’Espanya, del president del govern, dels ministeris implicats, de totes les administracions i, sobretot, de les empreses i dels emprenedors, que aquests recursos que Europa ens posa a l'abast es gastin bé. Altrament serà la confirmació dels prejudicis dels països frugals, que van dient que Espanya té governs de mà foradada, i dels sobiranistes independentistes, que diuen que Espanya sempre és un mal negoci.

Com que l’efectivitat d’una proposta no la garanteix una foto o una declaració, ni tan sols l’accés al diari oficial, sinó que cal veure com s’articula la idea concreta en els seus detalls més orgànics, voldria remarcar la importància d’alguns d’ells. El primer és que cal destriar d’aquells fons assignats els que són de naturalesa social, de despesa corrent, que han d’anar a persones i a famílies víctimes dels estralls de la crisi, d’aquells altres de caràcter econòmic i d'inversió. I entre aquests, cal separar els reparadors, que ajudin a evitar que caiguin les empreses que tenen encara viabilitat, dels nasciturus, encara no nats, que tenen com a objecte estructurar de bell nou, des de la innovació, la nostra indústria en la transició verda i digital. Incloc aquí la turística que tingui com a activitat recurrent i de futur anar més enllà de "salvar temporades" i anar fent el mateix o pitjor.

En segon lloc, remarquem que no ha passat el que molts hauríem desitjat que passés: que fos la mateixa Unió Europea la que valorés la virtut dels projectes de nova generació, els de la petjada verda i de la digitalització. La negociació dels mandataris europeus va acabar amb una mena de repartiment que avui queda en mans dels governs: són aquests els que han de repartir suposadament amb seny i raó aquells recursos. Existeix així el perill que, en clau estatal, els recursos del distress, els que han d'apaivagar les tensions dels sectors amb dificultats –tot i que de futur dubtós–, acabin sumant la totalitat dels fons per la via de les pressions polítiques, i acabem en el millor dels casos fent el mateix de sempre, en lloc de fer-ho millor o de fer el que abans no vam ser capaços de fer. També existeix el risc que des de la política es reprodueixin quotes ad infinitum, per ministeris, sectors, territoris i branques d’activitat, de manera que els ajuts finals no tinguin entitat financera suficient ni responguin a projectes de valor significatiu: la clàssica repartidora curtterminista que tan llaminera és per als polítics que volen guanyar eleccions. Cal, doncs, en tercer lloc, que aquesta part de fons que ha de destinar-se a la nova economia se sostregui de la decisió aïllada de departaments, i sigui filtrada per organitzacions mínimament autònomes, des de l'expertesa de la tècnica avaluadora de projectes –amb els càlculs pertinents dels seus retorns financers– i de l’autonomia de gestió empresarial del balanç i compte de resultats. Podria ser, pensen uns, una nova estructura jurídica, una mena de FROB o Sareb que controli tots els actius i passius, amb uns consells d'administració en què experts proposats pel Congrés i les comunitats gestionin les partides. Això té el risc que, des de la centralització, s’atengui a un sol vector: el de les necessitats reparadores més que reestructuradores. Altres pensem que aquesta tasca s’ha de fer des de la gestió separada dels diferents fons, assegurant que d’entrada les intermediacions burocràtiques siguin poques, anant directament als que els hagin de percebre, i donant a l'Airef un paper clau com a avaluador independent. Aquesta idea és raonable, si bé crec que a l’Airef –des d’una expertise eminentment fiscal– se li estan demanant massa coses des de diferents terrenys. Però és positiu que es reconegui la necessitat d’una autoritat econòmica independent: més en tinguéssim! En tot cas, remarquem que aquesta tasca no es pot solucionar amb presentacions PowerPoint de les grans consultores; especialment quan són un encàrrec dels destinataris dels ajuts que serveix per justificar els projectes.

I per sobre de tots els punts anteriors, cal recordar que els projectes són empresarials, i que han de ser empresaris els agents que els treballin, consorciant-se, internacionalment si pot ser amb altres empreses, o actuant com a clústers arrossegadors d’altres empreses del país amb un protagonisme inferior.

En els petits detalls, o no tan petits, ens hi juguem, doncs, l’èxit de les iniciatives. Des del patriotisme econòmic català no podem estar absents. Toca col·laborar amb Espanya i amb altres països europeus, ni que sigui per confirmar si junts ens en sortim tots millor o si, definitivament, es constata que amb Espanya no hi ha res a fer.