Democratitzar el Brexit

Exministre de Finances de GrèciaMentre s'escurcen els terminis per a la imminent retirada del Regne Unit de la Unió Europea i se'n renegocien els límits, el poble britànic necessàriament ha de recuperar el control democràtic d'un procés que ha estat opac i absurdament irracional. La pregunta és com.

La democràcia mai pot aspirar a ser sinó una obra en construcció. Les decisions que es prenen de manera col·lectiva s'han de reavaluar constantment de manera col·lectiva a la llum de noves dades. Però en les circumstàncies actuals del Regne Unit, res seria més tòxic per a la democràcia que recórrer a un segon referèndum per revisar el Brexit.

Tots dos bàndols –el dels partidaris d'anar-se'n i el dels partidaris de quedar-se– se senten traïts. Se suposava que el Brexit tornaria la sobirania al Parlament, però aquest òrgan no té incidència real en un procés que marcarà el futur de la Gran Bretanya per moltes dècades. Els escocesos i el poble d'Irlanda del Nord són ostatges d'un enfrontament purament anglès que pot perjudicar-los seriosament. Els joves senten que els vells els van segrestar el futur, i els vells senten que el seu saber acumulat i les seves legítimes inquietuds són ignorades per negociadors que fan mals acords a porta tancada i al servei d'interessos creats. En síntesi, davant la seva prova més difícil, la democràcia britànica està fracassant.

Però un nou referèndum no pot ser la resposta al desastre en curs iniciat pel referèndum original. El juny del 2016, el poble britànic va tenir davant seu una disjuntiva contundent: abandonar la UE o quedar-s'hi. Podem preguntar-nos si va ser bona idea dirimir semblant alternativa col·lectiva en un referèndum, però la coherència lògica de la iniciativa va ser inqüestionable.

Un cop emès el veredicte, i activat el procés que estipula l'article 50 del Tractat de Lisboa, no va quedar una alternativa binària per allunyar la Gran Bretanya del caos imminent; ara hi ha almenys cinc opcions entre les quals es pot comparar.

Boris Johnson i els seus alegres partidaris d'una sortida sense acord fan campanya perquè la Gran Bretanya se'n vagi de la UE i després busqui una relació similar amb ella a la que va negociar fa poc el Canadà. La primera ministra, Theresa May, s'aferra al model 'chequers': obligar la UE a acceptar una relació que simuli que se n'és membre però que deixi al Regne Unit un grau de llibertat que les autoritats europees estan decidides a no concedir. El Partit Laborista proposa que el Regne Unit continuï en una unió duanera dins de la UE, però fora del mercat comú. Una altra idea, defensada pel moviment prodemocràtic europeu DiEM25 i a la qual em sumo, és que el Regne Unit abandoni la UE però continuï en una unió duanera i al mercat comú per un període de cinc anys renovable de mutu acord. Finalment, sempre queda l'aspiració de quedar-se a la UE com a membre ple.

Qualsevol reconsideració democràtica de la decisió d'abandonar la UE ha de tenir en compte aquestes opcions (i potser altres). També ha d'exposar les contradiccions de les propostes principals.

Per desgràcia, un referèndum no és una eina apta per discernir entre cinc alternatives diferents i separar en cadascuna d'elles les conseqüències lògiques de les expectatives infundades. Fins i tot amb un mecanisme de votació preferencial pel qual els votants ordenessin les seves preferències a la papereta d'u a cinc, hi hauria un procés mecànic d'eliminació successiva de les opcions menys afavorides el mateix dia del referèndum, sense possibilitat de debat entre rondes d'eliminació.

Un segon referèndum planteja una segona amenaça a la democràcia. Des dels anys setanta, quan el neoliberalisme va començar a reduir l'àmbit de la presa democràtica de decisions i a traslladar totes les disjuntives polítiques importants a institucions financeres i autoritats 'independents' no elegides (per exemple, bancs centrals), la gent ha sentit amb raó que el vot és una simple validació ritualista de decisions preses per un establishment aliè al seu control. El referèndum del Brexit en va ser una rara excepció. La gran assistència de votants va marcar un rècord de participació: van anar a votar més de 17 milions de persones (per a moltes d'elles, va ser la primera vegada) contra els desitjos de les principals institucions de l'establishment.

Al meu entendre, és totalment lamentable que el poble hagi decidit redescobrir el seu poder donant suport al Brexit. Els que ens vam oposar al Brexit, però també estem ansiosos de veure una revitalització de la democràcia, no podem donar suport a la convocatòria d'un segon referèndum, que en essència seria dir a aquestes persones: "Van prendre una decisió equivocada; ara vagin a votar i emetin el veredicte 'correcte'". Això els confirmaria la sospita que només es respecta la democràcia si no se les respecta a elles. Els únics beneficiaris, al final, serien Boris Johnson i el seu ramat, que volen que la majoria silenciosa segueixi silenciosa, reaccionària i confosa mentre ells governen.

Llavors, ¿com es pot fer perquè el poble britànic recuperi el control del procés del Brexit, si un segon referèndum no és la solució? La resposta, com va demanar el líder laborista Jeremy Corbyn, són eleccions generals immediates, en les quals es discuteixin juntes totes les qüestions rellevants i es presentin les diverses alternatives. La següent votació popular sobre el Brexit ha de decidir no només el mecanisme de sortida preferit pel poble sinó, sobretot, el conjunt de reformes econòmiques, socials i institucionals per a la Gran Bretanya que l'acompanyaran.