L'últim escull per a Boris Johnson
Boris Johnson és el primer mandatari britànic en molt de temps que no té dilemes en relació amb la seva postura davant la Unió Europea. Per bé o per mal, la seva estratègia per obtenir el poder el va deixar amb una sola opció viable: descartar una negociació amb la UE abans del termini per al Brexit, el 31 d'octubre, i convocar eleccions al Regne Unit per a aquest dia, buscant un mandat popular per a una sortida d'Europa sense acord, sense peròs, sense condicions. I, després, asseure's a veure suar tinta els seus adversaris de dins i de fora el país.
Deixant de banda els obvis desavantatges d'un Brexit sense acord, Johnson no té cap alternativa funcional. Viatjar a Brussel·les a renegociar l'acord de la seva predecessora seria un error tàctic. El fracàs de Theresa May va reflectir la seva incapacitat per distingir entre l'interès general de la UE i els motius particulars que mouen l'establishment de la Unió. Posats a triar entre protegir els guanys dels exportadors continentals i reafirmar el 'modus operandi' de la burocràcia, el negociador principal de la UE, Michel Barnier, i els líders polítics que li donen suport, optaran infal·liblement per la segona opció. I per aquesta raó, rebutjaran qualsevol proposta d'introduir canvis significatius en l'acord de retirada negociat pel govern de May, encara que aquests canvis afavorissin la UE a llarg termini.
És improbable que Johnson repeteixi l'error de May. Dominic Cummings, el seu cap de gabinet a la pràctica (i astut director de Vote Leave, la campanya del 2016 a favor d'abandonar la UE), sens dubte li recordaria que l'últim que necessita és mostrar altra vegada a l'opinió pública britànica l'espectacle del seu mandatari tornant del continent amb les mans buides. Després d'explotar aquesta sensació d'humiliació per convertir-se en primer ministre, seria absurd que Johnson s'arrisqués a tornar-la a despertar, aquest cop amb ell com a protagonista.
Diversos comentaristes i polítics opositors assenyalen que l'opinió pública és conscient dels molts defectes de caràcter de Johnson. Però subestimen l'atractiu que té per als britànics acabar d'una vegada amb una negociació que tots, partidaris i detractors del Brexit, consideren vergonyosa. Fer una crida a un "Brexit dur" ajudaria Johnson a destruir el nouvingut Partit del Brexit i a reunir l'electorat favorable a sortir de la Unió. Mentrestant, els partidaris de quedar-s'hi segueixen profundament dividits, no només entre liberaldemòcrates i laboristes, sinó també entre els defensors de la continuïtat del Regne Unit actual i els nacionalistes escocesos i gal·lesos.
Malgrat les enquestes d'opinió que suggereixen un renaixement dels liberaldemòcrates gràcies a la seva postura inequívocament europeista, l'únic escull que pot trobar-se Boris Johnson en el seu camí cap a la victòria és el Partit Laborista de Corbyn. Els europeistes més ardents fustiguen Corbyn perquè es nega a convertir el laborisme en el representant electoral de la campanya contra el Brexit. I citen les seves crítiques al biaix oligàrquic i pro austeritat inherent a la UE com una evidència que no era seriós quan el juny del 2016 va fer campanya per quedar-se a la UE comprometent-se, al mateix temps, a reformar-la.
Però Corbyn no es va equivocar quan va matisar el seu suport a la permanència. No van ser Vladímir Putin, Facebook o les evidents mentides de la campanya del Leave els que van impulsar el triomf del Brexit. Tampoc la postura crítica expressada en les plataformes d'aquells (inclòs DiEM25) que, com Corbyn, vam fer una campanya del tipus: "A la UE. Però contra aquesta UE!"
No, els millors aliats del Leave van ser les figures de l'establishment, de Tony Blair a Christine Lagarde, que van oscil·lar entre una campanya de la por (advertir d'un Harmagedon post-Brexit) i una descripció edulcorada de la UE que silenciava els seus processos antidemocràtics de presa de decisions, la seva falta d'humanitat en la gestió de la crisi de l'euro o la rapidesa amb què s'avé a signar acords comercials amb els Estats Units passant per sobre de l'autoritat dels Parlaments i posant en risc alguns dels més grans èxits de la UE.
Des del referèndum del 2016, una atmosfera de guerra civil ha fet gairebé impossibles les converses civilitzades entre membres dels dos camps. Corbyn va tenir el coratge d'intentar mantenir-los units dins del laborisme mitjançant la recerca d'una solució intermèdia i honrosa: que el Regne Unit abandoni formalment la UE per respectar el resultat del referèndum, però que es mantingui dins de la màxima quantitat possible d'estructures del bloc, inclosa una unió duanera. Però en comptes d'aplaudir Corbyn per aquest difícil acte d'equilibri, els seus adversaris dins del Partit Laborista el van atacar amb una agressivitat extraordinària.
Però això és el passat. Ara que Johnson és primer ministre i la seva estratègia és clara com l'aigua, la tasca de Corbyn és exposar què vol dir un "Brexit sense acord a la manera de Johnson" (en concret, que això equival a un "Brexit amb un acord amb Trump") i explicar el pla dels laboristes per posar fi immediatament a la tortura interminable del Brexit.
El primer que ha de fer Corbyn és mostrar als votants que un govern de Johnson convertirà el Regne Unit en un estat vassall del Estats Units de Trump i de les multinacionals ansioses per usurpar el lloc de les institucions més valorades del país (especialment el Servei Nacional de Salut). Johnson lligarà el Regne Unit a una aliança global de règims populistes-nacionalistes i destruirà les seves possibilitats d'estar a l'avantguarda d'Europa i del món en un nou pacte ecològic que modernitzi el fallit model econòmic britànic, basat en impostos baixos, salaris baixos, inversions baixes, flexibilitat laboral i desregulació financera.
La segona tasca de Corbyn és oferir una alternativa per posar fi a la humiliació de les negociacions en marxa. Això implica comprometre's a revocar la sol·licitud de sortida d'acord amb l'article 50, per donar-li a un govern laborista prou temps per implementar una agenda de polítiques antiausteritat i basada en la inversió proecològica, a to amb l'internacionalisme progressista del partit, i al mateix temps organitzar una Assemblea Deliberativa Ciutadana per a formular les preguntes que es plantejaran als votants en un segon referèndum pel Brexit.
Unes eleccions generals en què s'esculli entre aquestes dues alternatives inequívoques, la de Johnson i la de Corbyn, donaria per fi al poble britànic el poder de determinar el futur del seu país.
Copyright Project Syndicate