Les meves reunions amb Julian Assange
Les meves reunions amb el fundador de Wikileaks, Julian Assange, sempre van tenir lloc a la mateixa petita habitació. Com saben els serveis d'intel·ligència de diversos països, vaig visitar Assange a l'ambaixada de l'Equador a Londres moltes vegades entre la tardor del 2015 i el desembre del 2018. El que aquests tafaners no saben és l'alleujament que sentia cada vegada que en marxava.
Volia reunir-me amb Assange per la profunda estima que tinc pel concepte original de Wikileaks. Quan d'adolescent vaig llegir '1984' de George Orwell, a mi també m'inquietava la perspectiva d'una vigilància estatal d'alta tecnologia i el seu potencial efecte en les relacions humanes. Els primers escrits d'Assange, i particularment la seva idea d'utilitzar la pròpia tecnologia dels estats per crear un immens mirall digital que pogués mostrar a tots el que estaven fent, em va donar esperances que podríem derrotar el Gran Germà.
Quan vaig conèixer Assange, aquesta primera esperança ja s'havia esvaït. Envoltats de prestatges atapeïts de literatura equatoriana i de publicacions del govern d'Equador, sèiem i conversàvem fins ben entrada la nit. Un aparell emetia un soroll blanc aclaparador des d'un prestatge de la biblioteca per contrarestar els dispositius d'escolta. A mesura que passaven les hores, aquella habitació claustrofòbica, la càmera que, mal amagada, m'apuntava des del sostre, el soroll blanc i l'aire viciat només em feien venir ganes d'arrencar a córrer cap al carrer.
Els detractors d'Assange han dit durant anys que el seu confinament era autoinfligit: s'amagava a l'ambaixada de l'Equador perquè fugia d'unes acusacions de violació i abús sexual a Suècia. Com a home, sento que no tinc cap dret a expressar una opinió respecte d'aquestes acusacions. Les dones han de ser escoltades quan denuncien un atac. Només la violència que els homes han infligit a les dones durant mil·lennis és més vil que la manca de respecte i la denigració a la qual són sotmeses quan alcen la veu per defensar-se.
Recordo haver-li dit al Julian que, si hagués estat al seu lloc, hauria volgut afrontar les meves acusadores i escoltar-les respectuosament, amb independència de si es presentaven càrrecs o no. Em va respondre que ell també ho volia. "Però, Iannis –va dir–, si anés a Estocolm m'incomunicarien i, abans que pogués respondre a cap acusació, em despatxarien en avió amb rumb a una presó de màxima seguretat dels Estats Units". Em va mostrar l'oferta dels seus advocats a les autoritats sueques d'anar a Estocolm si li garantien que no seria extradit als Estats Units sota càrrecs d'espionatge. Suècia mai va acceptar la proposta.
Ara el Julian es panseix a Belmarsh, una cèlebre presó anglesa d'alta seguretat, en una cel·la sense finestres al soterrani, amb menys aire fresc i menys llum que abans. No pot rebre visites i espera l'extradició als Estats Units. "Deixeu que es podreixi a l'infern", és la resposta de bona gent de tot el món que es va enfurismar quan Wikileaks va difondre correus electrònics de Hillary Clinton abans de les presidencials del 2016, insuflant aire fresc a les veles de Donald Trump. Per què, pregunten, Assange no ha difós res fulminant sobre Trump o el president rus, Vladímir Putin?
Abans que expliqui per què els seus crítics haurien de reconsiderar la seva postura, permetin-me deixar constància de la meva frustració personal pel suport d'Assange al Brexit, pels imprudents atacs que ha dirigit a les seves detractores feministes i pel seu suport i sobretot els seus contactes amb la gent de Trump. Ja li vaig manifestar aquesta frustració a la cara diverses vegades.
Però criticar Wikileaks perquè no va publicar filtracions que perjudiquessin tots els bàndols per igual és no entendre la situació. Wikileaks es va crear com una bústia digital on qualsevol alertador podia dipositar informació veritable la revelació de la qual resultés d'interès públic. Aquesta és l'única obligació de Wikileaks. Per naturalesa, no pot controlar qui filtra què; la seva tecnologia impedeix fins i tot a Assange conèixer la identitat d'un alertador. Si això vol dir que la majoria de les filtracions incomoden les potències occidentals, aquest és el gran servei, per bé que imperfecte, que ens brinda Wikileaks. Un servei que, per a frustració meva, els posicionaments públics del Julian van soscavar.
El que està passant demostra que la seva situació actual no té res a veure amb les acusacions sueques o amb el fet que ajudés Trump contra Clinton. Ara que Chelsea Manning és novament a la presó per negar-se a confessar que Assange la va incitar, o la va ajudar, a filtrar proves de les atrocitats dels Estats Units a l'Iraq i l'Afganistan, la millor explicació del que està passant surt de boca de Mike Pompeo, el primer director de la CIA de Trump i avui secretari d'Estat nord-americà.
Pompeo va descriure Wikileaks com "un servei d'intel·ligència hostil no estatal". Té tota la raó. Però és una descripció igualment precisa del que tot mitjà periodístic hauria de ser. Com han advertit Daniel Ellsberg i Noam Chomsky, els periodistes que no s'oposen a l'extradició d'Assange als Estats Units poden ser els pròxims a la llista negra d'un president que els considera l'"enemic del poble". Celebrar el seu arrest i fer els ulls grossos davant el continu patiment de Manning és un regal per als grans enemics dels drets civils i les llibertats.
Aquesta és la idea: ajuntem forces per impedir l'extradició d'Assange de qualsevol país europeu als Estats Units, perquè pugui viatjar a Estocolm i les seves acusadores puguin ser escoltades. Treballem junts per empoderar les dones, protegint alhora els alertadors que revelen els comportaments infames que governs, exèrcits i corporacions preferirien mantenir amagats.
Copyright Project Syndicate
