Un nou Bretton Woods

El daltabaix econòmic del 2008 va fer sorgir veus favorables a adoptar un sistema econòmic mundial que redueixi els desequilibris comercials, moderi els fluxos de capitals especulatius i eviti el contagi sistèmic. Precisament això perseguia el sistema de Bretton Woods en els seus orígens. Tanmateix, actualment un sistema com aquell no seria ni sostenible ni desitjable. Quina seria, doncs, l’alternativa?

El 1944 a la Conferència de Bretton Woods es va produir un xoc entre dos homes i les seves visions: Harry Dexter White, representant del president nord-americà Franklin Roosevelt, i John Maynard Keynes, que representava un Imperi Britànic en decadència. Com era d’esperar, es va imposar el pla de White, consistent a aprofitar el superàvit comercial dels EUA durant la postguerra per dolaritzar Europa i el Japó a canvi que acceptessin un poder discrecional total dels EUA en matèria de política monetària. El nou sistema de la postguerra va posar els fonaments de l’època daurada del capitalisme, que va durar fins que els EUA van deixar de generar superàvit i el pla de White es va ensorrar.

Els últims deu anys s’ha plantejat periòdicament una pregunta d’allò més directa: el pla que es va desestimar, el de Keynes, ¿seria més adequat per al món multipolar post-2008 en què vivim?

Així ho va donar a entendre el 2011 Dominique Strauss-Kahn, llavors director gerent de l’FMI, quan va dir: “Fa 60 anys Keynes ja va preveure què s’havia de fer, però era massa aviat. Ara ha arribat l’hora de fer-ho i diria que estem preparats”. Strauss-Kahn va caure en desgràcia, però ¿què volia dir?

Per damunt de tot, el nou sistema havia de reflectir la creença de Keynes segons la qual la tendència innata del capitalisme a aprofundir les diferències entre economies excedentàries i deficitàries mina l’estabilitat mundial. Els superàvits i els dèficits augmenten durant les èpoques de vaques grasses i el pes de l’ajust recau desproporcionadament sobre els deutors durant les èpoques de vaques magres. Això desferma un procés de deflació per endeutament que arrela a les regions deficitàries abans de llastar la demanda a la resta.

Per contrarestar aquesta tendència, Keynes propugnava que calia substituir tot sistema en què “el procés d’ajust fos obligatori per al deutor i voluntari per al creditor” per un en què el pes de l’ajust recaigués tant sobre els deutors com sobre els creditors de manera simètrica.

La solució de Keynes passava per crear una Unió Internacional de Compensació (UIC) de la qual formarien part totes les grans economies. Els seus membres conservarien la moneda i el seu banc central, però es comprometrien a denominar tots els pagaments en una unitat comptable comuna que Keynes va anomenar bancor, així com a compensar tots els pagaments internacionals per mitjà de la UIC.

D’entrada, el compte de reserves de cada estat membre de la UIC disposaria d’un saldo de bancors proporcional a la seva quota del comerç mundial. A partir de llavors, es concedirien bancors addicionals en funció de les exportacions netes. Un cop instaurada, la UIC gravaria els superàvits i els dèficits persistents de manera simètrica a fi d’anul·lar el mecanisme negatiu pel qual els desequilibris en els fluxos de capitals, la volatilitat, una demanda mundial agregada inadequada i l’atur innecessari desigualment distribuït es retroalimenten.

La proposta de Keynes no estava exempta de problemes. Per exemple, l’existència de controls financers rígids, que atorgarien als buròcrates un marge de discreció excessiu sobre les transferències de capitals, constituïa un defecte fatal del pla. Tot i això, no hi ha cap motiu pel qual no es pugui dissenyar una UIC amb tipus de canvi variables i normes senzilles i automàtiques que minimitzin el poder discrecional de polítics i buròcrates sense renunciar als beneficis de la idea original de Keynes a l’hora de mantenir a ratlla els desequilibris internacionals.

La nova UIC (d’ara endavant NUIC) seria tal com l’havia concebuda Keynes però, en lloc de tenir una moneda comuna abstracta, el bancor, en tindria una de digital, el kosmos, per exemple, emesa i regulada per l’FMI. El Fons administraria el kosmos basant-se en un registre digital i transparent i en un algoritme que ajustaria la massa monetària total al volum de comerç mundial d’una manera preacordada. Això possibilitaria la introducció d’un component anticíclic automàtic que incrementaria la massa monetària mundial en moments de desacceleració general.

Els mercats de divises funcionarien com actualment, i el tipus de canvi entre el kosmos i diverses divises variaria de la mateixa manera que ho fan els drets especials de gir de l’FMI respecte del dòlar, l’euro, el ien, la lliura i el iuan. La diferència, evidentment, seria que, en el marc de la NUIC, els estats membres permetrien que tots els pagaments entre ells passessin a través del compte en kosmos del seu banc central a la NUIC.

S’introduirien dues transferències estabilitzadores. Primer, un impost sobre els desequilibris comercials que tindria per objectiu motivar els governs dels països excedentaris a impulsar la despesa i la inversió nacionals i reduir sistemàticament la capacitat de despesa internacional dels països deficitaris. Segon, una taxa als moviments massius, que penalitzaria automàticament les entrades o sortides de capital especulatiu que migra en ramat, sense que això comportés atorgar més poder discrecional a buròcrates o introduir controls de capitals rígids.

Tot d’una, el món s’hauria dotat, sense necessitat de comprometre-hi capital, d’un fons mundial d’inversió. Això permetria finançar la transició cap a un sistema energètic global de baixes emissions i alhora estabilitzaria l’economia mundial per mitjà d’inversions en recerca i desenvolupament d’energies verdes i tecnologia sostenible.

Keynes era un avançat al seu temps. La seva proposta requeria una tecnologia digital i uns mercats de divises inexistents als anys 40. Però avui dia sí que existeixen i, d’altra banda, disposem d’experiència institucional en la gestió de sistemes internacionals de compensació. A més, necessitem desesperadament constituir un fons mundial per a una transició verda, cosa que un Bretton Woods keynesià crearia automàticament. L’únic que ens falta, doncs, és el procés polític, un Roosevelt que reuneixi els actors i exerceixi de catalitzador del canvi.

Copyright Project Syndicate