Cultura: la mala salut de ferro
He sentit sovint descriure l'estat d'alguns projectes culturals amb l'expressió "tenir una mala salut de ferro". Quina ràbia. Com si el mal estat de salut fos una cosa a la qual ja ens haguéssim hagut d'acostumar. Estem sols. Som un dels sectors més en boca de tothom però això no es correspon amb la realitat política i pressupostària. Sembla que ara declararan la cultura bé de primera necessitat. Ho celebro tant com espero que no sigui un brindis al sol. En el silenci del confinament les paraules buides ressonen encara més.
Les mesures que s'han pres per fer front a les conseqüències de la crisi sanitària en el món de la cultura no són, per bé i per mal, cap sorpresa. Les administracions, la societat civil, el sector cultural... no hi havia ningú preparat per a una cosa així.
Les administracions han reaccionat amb la maquinària de la burocràcia tirant cap a una banda i les bones intencions cap a una altra. La gran majoria de mesures anunciades no arriben en temps ni forma. No hi ha més diners per a la cultura en termes generals. Hi ha alguns tràmits administratius que s'acceleren i moratòries impositives, hi ha avals per a crèdits, hi ha moltes paraules i moltes videoreunions, però falten ajudes directes, falten concrecions, falta agilitat, falta coordinació quan no sobren travetes i gracietes. Falta imaginació, determinació, coratge i projecció. Moltes veus assenyalen amb raó que la modèstia, per dir alguna cosa, d'aquestes mesures no és comparable amb l'eficàcia dels nostres homòlegs europeus. Evident. Tampoc el tracte anterior a la covid-19 era el mateix, no podíem pretendre que ho fos ara.
Molt decebedora està sent també la reacció del sector privat... grans corporacions i fundacions del món cultural amb capacitat de mobilització de recursos que, disculpin la intromissió, em fa l'efecte que estan perdent el focus sobre el que hauria de ser el seu àmbit d'acció ara i aquí: ajudar de forma efectiva el sector cultural, lluny de reaccions emotives o de lluentons.
El sector cultural associat, mentre intenta mantenir la seva mala salut de ferro, està reaccionant amb demandes molt concretes i profusament argumentades, formulades adequadament i políticament possibles. Penso tanmateix en tantes ocasions perdudes per aprovar l’Estatut de l’Artist, que deixen tanta gent a la intempèrie en aquests moments. Capítol a banda, per al·lusions, es mereixeria el sector editorial, que té una creativitat desbordant en iniciatives -algunes de més pintoresques, altres de més efectives, i fins i tot algunes de contradictòries- per no perdre bous i esquelles aquest Sant Jordi, però, de nou, amb una manca de coordinació i lideratge del que hauria de ser la Mesa del Llibre i és, en canvi, el mercat de Calaf.
La sorpresa que encara som a temps de rebre és aquesta: més coordinació i més mirada llarga. ¿Hem de pretendre que tot sigui exactament igual que abans quan aquest abans ja era precari i desmanegat, o podem ser una mica més ambiciosos? Jo només sé, com canta Nico Roig a Ànima, que a mi ja “no em queden ganes de fer com si”.
