Idees per esquerar
Als pobles del Pirineu, abans, costava déu i ajut fer esquerar la canalla. Poc temps després de nàixer, alguns no resistien les males condicions de vida. Avui, aquelles criatures, a qui costava fer créixer i que sovint eren necessàries per sostenir la hisenda, trobo que s'assemblen a les meves idees. Si algú de vosaltres no les esquera es malmetran.
Durant l'estiu no han minvat les males notícies econòmiques malgrat l'augment de l'ocupació en el sector serveis. No és cert que en l'època de creixement de la construcció qualsevol persona es dediqués a especular. Molts van invertir en una segona residència o, segons les necessitats de la colla, alguns en un pis a ciutat, on els fills adolescents podien viure i fer estudis universitaris. La majoria no va comprar per fer abundants guanys ràpids malgrat el somriure irònic d'entesos que asseguraven la pèrdua del valor dels diners estalviats. Així doncs, moltes famílies es van continuar regint per la tradició de l'estalvi per als mals moments inesperats del futur. Entre aquestes famílies, n'hi ha que han pogut mantenir aquells capitals, encara que amb minva, els quals podrien ajudar aquells emprenedors que, en les circumstàncies actuals, no tenen fons per iniciar o continuar un negoci. Però falta la confiança. Com es pretén que algú que, a contracorrent, ha estalviat en comptes de pretendre enriquir-se ara lliuri aquests diners a una inversió incerta?
Em sembla que, si cada estalviador conegués quina mena d'empresa es vol tirar endavant, amb quina preparació es compta, l'ambició del projecte, a quantes persones donaria feina… potser seria diferent. Tal vegada, li deixaria aquells milers d'euros que, tan assenyadament, ha estalviat. A partir d'aquí comencen els meus dubtes i les preguntes que, respostes, haurien de fer créixer aquesta idea. L'administració, els bancs, haurien d'actuar de ponts de comunicació entre l'un i l'altre? El que em sembla cert és que el fet de conèixer qui, com, què… generaria confiança per convertir l'estalviador en un inversor.
La segona idea per fer créixer i que confio a la saviesa i a la generositat de les persones que llegeixen el diari ARA fa referència a una altra de les preocupacions que m'afecten. Em refereixo a l'ús del català.
Sé que hi ha cursos arreu del país. De vegades els mitjans alerten que alguns immigrants que s'han apuntat per rebre'ls no tenen plaça perquè hi ha molta demanda. D'altra banda, una iniciativa que té resultats molt positius és la de les parelles lingüístiques, que suposa voluntariat per part dels catalans que s'ofereixen a participar-hi.
Al costat d'aquesta gran energia d'ensenyança i d'aprenentatge, ens trobem, en el dia a dia -quasi qualsevol persona que hi faci atenció ho pot detectar- una dimissió constant del català parlat a causa de persones que només usen el castellà, autòctones i forasteres.
Com és que jo em continuo esforçant en ple Eixample de Barcelona a parlar català a dependents, operaris, taxistes… i, diàriament, em trobo amb cares de sorpresa majúscula o de distanciament?
A més dels cursos d'aprenentage, de les parelles lingüístiques, del català a l'escola -bàsic per fer, dels fills d'immigrants, catalans de primera- crec que hi hauria una altra manera efectiva de fer del català una llengua d'ús. Es tractaria d'implicar-la en el dia a dia de l'activitat laboral i social de cada barri. Els professors no anirien a l'escola, sinó, per exemple, a la botiga, perquè quan preguntem pel preu de les bledes, el dependent no faci un bot, malgrat que, sovint, el rètol diu bledes i no " acelgas ". Vull dir que el professor seria itinerant. S'estaria una estona a la cansaladeria, sense fer perdre el temps ni entrebancar, sinó que cediria mots al dependent perquè els pogués aprendre sense esforç i contribuiria que el client catalanoparlant no es passés al castellà a la primera de canvi. Una estoneta més, a la fruiteria, sense molestar, àgil, donant paper a la llengua que sol quedar-se sempre fora de joc. I d'allí, al local on s'arreglen sabates, etc.
Se m'ocorre que, a part de saber català, aquestes persones que anirien de comerç en comerç, del taller a l'empresa, haurien de tenir simpatia, vivesa d'adaptació a l'ambient i a les circumstàncies. Una preparació que subratllés aquests aspectes. També, que caldria el permís dels amos de cada lloc i, potser, el dels empleats. I que, potser, es podria completar amb una sessió preparatòria o de resum per als diferents treballadors, un cop al mes, al trimestre o al curs. I amb material. Hi ha moltíssimes persones que hi entenen i a elles els tocaria regular aquest ensenyament peculiar, el qual, tal vegada, podria també nodrir-se de voluntaris.
Sé que aquestes dues idees poden semblar molt complicades de realitzar, però, ¿no ho és tot el que se surt d'unes regles establertes durant molt temps? Hauríem imaginat com a possible, fa tan sols uns anys, una classe de matemàtiques sense pissarra ni guix?