Les idees de Rubiales
El Barça és el just campió de Lliga d’aquesta temporada. Ha sigut l’equip més regular de tots i, a més, l’ha guanyada amb una solvència sense discussió. Igual com ho va fer l’any passat, o les vuit altres vegades que l’ha guanyat aquest segle. Però aquesta vegada hi haurà un fet diferenciador que ja tocava, i és que el president de la Federació Espanyola ha anunciat que anirà dissabte al Camp Nou a entregar la copa al campió. Una cosa tan òbvia i tan senzilla li costava molt de fer a Ángel María Villar, l’antic president. Moltes vegades s’havia arribat a donar la primera jornada de la temporada següent, quan no hi havia la mateixa plantilla o el mateix entrenador i ni potser el mateix capità. Per tant, hem de felicitar Luis Rubiales per haver fet aquest pas, que en el fons no hauria de ser gens sorprenent, ja que és el que es fa pràcticament en totes les lligues del món.
Però si ens alegrem per aquesta decisió, també s’ha de dir que no és l’únic canvi revolucionari que vol fer Rubiales. Ja va sorprendre a tothom l’any passat quan va fer jugar al Marroc i a partit únic la Supercopa d’Espanya. Però ara vol complicar encara més la cosa, és a dir, buscar-hi més negoci i guanyar més diners, i proposa un altre canvi destacat. Vol jugar la Supercopa a l’Aràbia Saudita al gener. I en un quadrangular en què mirarà que sempre hi juguin el Barça i el Madrid. A canvi, tothom guanyarà un bon grapat d’euros. Com a negoci és meravellós, però esportivament són unes dates horribles, com cada any ha demostrat el Mundial de Clubs. Doncs ara imagineu-vos si a més es juga un clàssic.
De fet, el Mundial de Clubs també canviarà i la FIFA ha proposat i aprovat que es jugui al juny cada quatre anys i s’ampliï a 24 clubs. És a dir, que sigui realment un Mundial més semblant al de seleccions que no el que es feia fins ara. Segurament la idea és bona i atractiva, però el problema és que hi ha massa gent mamant de la mateixa mamella. Els jugadors són persones que poden rendir fins on poden, i si cada vegada ampliem el calendari de partits i els quilòmetres que s’han de recórrer, ens podríem emportar algun disgust. Però esclar, les seleccions i federacions volen guanyar diners, la FIFA i la UEFA també i els clubs necessiten pagar les milionàries xifres que cobren els jugadors. En el fons és un peix que es mossega la cua. Si cada vegada cobren més diners i els fitxatges són més cars, algú ha de pagar la festa. Però vigilem, a veure si al final acabarem assecant la mamella i se’ns acabarà a tots l’espectacle i a ells el negoci.