10 idees per protegir els menors de la tecnologia... amb tecnologia

Cap de MèdiaLa carn és dèbil i, al final, és probable que els pares cedeixin davant la insistència del nen i li ofereixin una pantalla, amb l’esperança -esperança culpable, però esperança al capdavall- d’una estona de calma i tranquil·litat. Per a aquests moments de flaquesa, oferim una llista de consells i eines perquè els menuts evitin els esculls d’internet en la seva primera i precoç navegació digital. El que la tecnologia complica, que ho arregli la tecnologia.

YouTube: una selva que cal aprendre a configurar

Com a gran repositori mundial de vídeos, YouTube és un recurs sempre llaminer. Però el fet que la plataforma presenti contínuament propostes relacionades amb el que l’usuari acaba de mirar fa que, a vegades, els nens acabin en llocs insospitats. Per exemple, després de veure un capítol oficial de la innocent Peppa Pig, se’ls pot presentar com a opció visualitzar un episodi fals -fet matusserament per un pirata, però això no sembla importar als més petits- en el qual la cèlebre porqueta acaba ingerint una ampolla de lleixiu. És un cas real.

La protecció bàsica passa per activar el mode segur ( safety mode, a la pestanya de configuració) o bé instal·lar l’aplicació YouTube Kids, tot i que els controls de protecció són relativament fàcils de saltar si algú s’ho proposa. És l’anomenada Youtube Poop: clips normals en els quals, al mig, s’hi insereix alguna escena pertorbadora. Desactivar la reproducció automàtica és molt recomanable -l’algoritme no pot ser qui determini el que veu un preescolar- i una bona idea és obrir un compte de Gmail de la criatura i, a partir d’aquí, accedir-hi només amb aquest perfil i crear unes llistes de reproducció on hi hagi només vídeos que els responsables del nen hagin validat prèviament. També val la pena desactivar els comentaris, font del millor i més granat de la frustració a internet.

Les plataformes de vídeo específiques per a infants

Si les eines de configuració de YouTube no ens donen prou confiança, sempre se li pot fer el salt en favor d’altres plataformes en les quals el control sobre els continguts és més proactiu. Per als preescolars, hi ha webs com PBS Kids Video, Noggin, Cakey o Huvi. O, a partir de set anys, hi ha opcions com HooplaKidz, NBC Learn o Wizard School. El problema, en aquests casos, és la llengua, ja que són majoritàriament en anglès (tot i que això pot servir justament per estimular-ne l’aprenentatge). Si no, l’alternativa més raonable són els portals de les televisions públiques. A Catalunya hi ha el portal del Club Super3, que té una bona selecció dels seus dibuixos animats. I, en castellà, es poden trobar vídeos també al canal infantil Clan, de RTVE.

Contra l’addicció, limitadors automàtics del temps

La versió 12 del sistema operatiu iOS d’Apple incorpora una eina avançada perquè els pares puguin controlar millor el temps que els seus fills passen enganxats als mòbils. Un dels seus punts forts és la versatilitat: es pot escollir a partir de quina hora es bloqueja o bé si ho ha de fer després d’un temps determinat d’ús. Hi ha un límit específic, per exemple, per a jocs o per a xarxes socials. També es poden escollir aplicacions que estan sempre disponibles, per fer trucades d’emergència, o els deures, etcètera. Android té algunes funcionalitats similars, encara que no tan desenvolupades.

Al marge del sistema operatiu, els psicòlegs recorden una eina -en aquest cas no tecnològica- fonamental: practicar amb l’exemple. Difícilment pots exigir a un nen de tres anys que miri un sol vídeo i deixi el mòbil després d’haver-te passat mig vespre mirant compulsivament la pantalleta. O, com a mínim, no ho fas amb la mateixa autoritat moral.

Atacar per la via del hardware

Més enllà dels programes pensats per ajudar els pares o tutors dels nens, hi ha una altra manera d’encarar el problema: comprar una tauleta que ja estigui dissenyada específicament per a ús infantil. Ja que -segons un estudi de Common Sense Media del 2017- els nens d’entre zero i vuit anys estan 48 minuts de mitjana al dia davant una tauleta, almenys que estigui adaptada.

Alguns dels models específics per a nens són la Kindle Fire for Kids d’Amazon, que dona accés a uns 15.000 llibres, programes televisius, jocs i pel·lícules adequats per a nens i que es pot configurar per decidir quant de temps ininterromput pot estar activa. Verizon, per la seva banda, fabrica la GizmoTab, que ja té 300 aplicacions infantils precarregades i organitzades per illes, incloent-hi jocs i eines educatives. Els joves usuaris de la tauleta no poden accedir a internet si no és que algun pare ho autoritzi.

El debat de la monitorització: entre el control i la confiança

En algun moment del creixement -i és més d’hora que tard- els infants adquireixen una certa llibertat per navegar per l’allau de continguts de la xarxa. Pot ser el moment de recórrer a software que intenta bloquejar el material problemàtic. Norton Family Premier (disponible per a Windows i Android) o Safe Eyes, de Mc Afee (Windows, Mac), són dos programes que per menys de 50 euros a l’any mantenen els pares informats de quan un jove usuari ha intentat accedir a un vídeo qüestionable per a la seva edat. Qustodio o NetNanny són altres exemples similars. Ara bé, els pares han de ser conscients que una monitorització estricta comporta pagar un preu en termes de confiança, que hauria de ser un ingredient bàsic en qualsevol relació paternofilial.

Una carta de drets i deures per a petits i grans

Apostar per la confiança mútua vol dir que quan es regala a un nen un giny tecnològic, o se l’hi dona accés, cal formar-lo en totes les potencialitats que li poden ser beneficioses, però també en els perills. El Family Online Safety Institute proposa unes safety cards que, de manera amena i digerible, creen un contracte entre el nen i la família per a un ús responsable de la tecnologia. Són en anglès, però fàcilment imitables en català.

El delicat moment de fer-se present a les xarxes

Mentre són molt petits, els nens només s’exposen a problemes com a receptors. Però en algun moment és possible que es converteixin en emissors. I, així, un menor pot acabar pujant un vídeo sense ser del tot conscient de quines repercussions pot tenir a curt o llarg termini per a la seva autoestima o intimitat. Una recomanació bàsica és configurar YouTube de manera que els vídeos es pugin en mode privat (i que aleshores només els amics o la família que rebin una invitació o formin part de la seva xarxa social els puguin veure). La web ConnectSafely està especialitzada justament a protegir els usuaris des del punt de vista de la seguretat i la privacitat i és una bona font de pistes sobre com aconseguir que els més joves facin un ús responsable de la seva presència a les xarxes, si és que es decideix que se’ls permet. I s’ha d’estar alerta amb modes pernicioses. Fa uns cinc anys, per exemple, es va posar de moda que les noies enviessin vídeos amb el títol “Soc bonica?” per què els usuaris ho valoressin. És fàcil imaginar el nivell dels comentaris que rebien bona part de les incautes noies. I algunes eren nenes de tot just nou anys.

El perill de donar informació sense saber-ho

Quin tipus de formatge ets: de vaca, de cabra, d’ovella o de búfala? Facebook està ple de testos que a partir de preguntes informals ens diuen quin déu grec som o quin personatge de la sèrie Friends s’assembla més a nosaltres (o viceversa, més aviat). El problema és que, sovint, aquests jocs són innocents només en aparença, ja que en realitat es tracta de màquines de recollir informació. ThisIsYourDigitalLife, per exemple, va recollir desenes de milions de dades d’usuaris de Facebook i això es va fer servir per elaborar anuncis a mida, en la campanya electoral de Trump. La revista New Scientist revelava que el test myPersonality va acabar exposant les dades de tres milions d’usuaris de Facebook, incloent els mateixos resultats del test. Educar el nen en el coneixement de com funcionen aquestes xarxes i de com viuen de la informació que dona l’usuari és essencial. I limitar les aplicacions a les quals es pot accedir a través de Facebook o altres xarxes, també.

Snapchat i altres xarxes opaques

Facebook és la gran xarxa social mundial, si més no en nombre d’usuaris, però els més joves tenen altres opcions preferides que no solen caure tant sota el radar dels pares. És el cas de Snapchat, que està pensat per comunicar-se informalment amb els amics. Una funcionalitat que la distingeix és que els missatges són efímers i això fa que els infants la percebin com un entorn relaxat i casual. El problema és que també són aplicacions que permeten als assetjadors de tot tipus contactar amb els nens sense deixar un rastre evident. Per tant, una precaució bàsica passa per configurar l’aplicació de manera que només puguin rebre o enviar material a persones que tinguin identificades i formin part de la seva llista d’amics. I, de nou, la conversa: educar el nen perquè aprengui a distingir una amistat real d’una de virtual.

Els riscos i els avantatges de la geolocalització

Un inconvenient afegit de Snapchat -i d’altres xarxes socials similars- és que promouen la compartició de la geolocalització. De nou, cal configurar totes aquestes aplicacions de manera que només les persones de confiança puguin tenir accés a la informació en directe sobre on es troba l’infant. En general, caldria repassar sempre totes les opcions disponibles que ofereix cada programa. I assegurar-se que, amb les actualitzacions, no es desconfigura l’opció que els responsables dels nens han fixat. Pel que fa al cas específic de la geolocalització, pot ser també una eina útil per als pares. A través de la funcionalitat Find My Friends es pot tenir controlada la ubicació física d’un nen i, per tant, controlar que sigui allà on efectivament s’espera que sigui. Com amb la resta, es tracta d’aprofitar-ne els avantatges i minimitzar-ne els riscos.