Les ideologies, encara

EFICIÈNCIA. El conseller Ramon Tremosa va dir fa alguns dies, citant un article periodístic, que la gran distinció en el camp de les polítiques públiques no era entre esquerres i dretes, sinó entre eficiència i ineficiència. Immediatament, veus esquerranes van retreure-li que aquest és un argument típic de les dretes. I encara més a Catalunya, on l’anomenat eix nacional (la frontera entre independentistes i unionistes) sovint s’ha utilitzat per diluir altres alineaments. I malgrat tot la distinció existeix, encara que el terme dreta a casa nostra té una connotació tan reaccionària que els seus titulars sempre eviten utilitzar-la. Però hi són: els partidaris d’un estat poc intervencionista, de la convivència entre salut pública i privada, de la iniciativa empresarial, de la seguretat, de la família, de la tradició cristiana. Hi ha molts milers de persones que creuen en aquests postulats i que saben que això els situa en la trinxera oposada a les esquerres (defensores d’un sector públic fort, d’un estat que corregeixi les desigualtats del mercat, de l’ecologia, les llibertats de les minories i dels drets civils universals). L’eix esquerra/dreta existeix. Si el debat polític s’hagués de simplificar en termes d’eficiència o ineficiència, els governants no s’haurien de triar en unes eleccions democràtiques, sinó a través d’una auditoria.

TRANSVERSALS. Tot i així comparteixo amb Tremosa que la distinció entre esquerres i dretes, en la complexa societat d’avui, sovint és massa simplificadora. Primer, perquè els dos camps han tendit a acostar-se mútuament en la recerca d’aquest concepte vaporós anomenat centre polític, on molts electors se senten còmodes. Segon, perquè esquerra i dreta són termes massa esquemàtics per permetre als ciutadans amb una mica de curiositat intel·lectual adherir-s’hi fermament. Hi ha altres barems per mesurar la ideologia de l’individu, i sovint són transversals. A mi, per exemple, em disgusta el dogmatisme i el puritanisme, i d’això en trobem a la dreta i a l’esquerra. Em rebenta la demagògia, la intolerància, els prejudicis -també els de classe-. I em sembla que el dret de Catalunya a l’autodeterminació està fora de discussió. En aquest punt, ERC i Junts estan d’acord, i PP i PSOE en desacord. Per tant, és evident que l’eix dreta/esquerra, si bé existeix i és necessari, no és suficient per encasellar-nos ideològicament.

ALTERNANÇA. Les democràcia parlamentàries només funcionen quan hi ha alternança, que només té sentit quan hi ha formacions polítiques amb discursos i programes plenament diferenciats. A menys que s’opti pel turno pacífico que caracteritzava la democràcia corrupta de l’Espanya de la Restauració. Per als demòcrates, la mort de les ideologies no és una bona idea; ara bé: la substitució de les idees pel dogma, tampoc no ho és. El dogma inclou l’estigma, és a dir, la desqualificació integral de l’adversari reduït a una simple etiqueta. I la gent no vol ser etiquetada, és més, reclama el seu dret a canviar de parer. Si tothom fos de dretes o d’esquerres de la mateixa manera que és del Barça o del Madrid (és a dir, de forma purament sentimental), les eleccions serien innecessàries i l’alternança seria impossible. Els canvis de govern es produeixen perquè la part menys dogmàtica de l’electorat decideix el seu vot sense apriorismes, perquè el govern ho ha fet bé o malament, perquè la conjuntura recomana continuïtat o canvi, etcètera. Un dretà votant l’esquerra perquè li sembla que ha governat bé; un esquerrà votant la dreta perquè creu que els seus no es mereixen el poder. Aquesta mena de gestos són els que donen sentit a una democràcia real.