2046 a Idomeni

Estimat avi:

Hem vingut a Idomeni per dir-te unes paraules entre les vies del tren, exactament al mateix lloc on teníeu la tenda l’àvia i tu, i els vostres dos fills. Hem vingut per tenir-te una mica. Per trepitjar el fang que vas trepitjar. Ja han passat trenta anys, però l’àvia se’n recorda molt bé, perquè us hi vau estar setanta-dos dies i setanta-dues nits. Fins ara, l’àvia no havia volgut tornar-hi. L’hem convençuda els néts. Els teus néts. Les andanes, les travesses i les vies encara hi són. L’àvia diu que el paisatge no ha canviat gens: les mateixes cases properes, els mateixos camins per anar als camps, el mateix arbre gegant a tocar de la carretera. El pare no se’n pot recordar perquè encara era a la panxa de l’àvia.

Per Idomeni ja no hi passen trens. Passen més lluny. Han fet una estació nova. La vella ja no hi és, però han deixat les vies, que el pare diu que són un monument silenciós entre els camps on hi va haver milers de tendes sota la pluja i la neu. També hi són les tanques que hi havia a banda i banda, i que l’àvia ens ha explicat que estaven sempre plenes de roba estesa de criatura, perquè Idomeni era ple de nens. I també hi ha un tram molt llarg de la doble tanca de ganivetes esmolades que els militars van aixecar a la frontera amb Macedònia i que us va aturar en el vostre viatge cap a l’esperança. A l’altra banda vèieu els turons verds i les muntanyes nevades. I el pare diu que l’esperança era una mica més enllà.

Hem vist el petit museu que hi ha a l’esplanada on fèieu les vostres reunions, on cantàveu, on fèieu onejar les banderes i cridàveu perquè us obrissin la frontera. Hi ha les vostres cuines, fetes amb bidons d’oli. Hi ha les pintes de treure polls, perquè diu l’àvia que n’hi havia molts. I també sarna, i molta tos, perquè les nits eren fredes. Hi ha un moble que us va portar una ONG anglesa, amb tot d’endolls perquè hi connectéssiu els mòbils i poguéssiu saber que hi havia gent que us feia costat i perquè us veiéssiu als noticiaris. També hi ha fotografies. N’hem vist una que ha fet plorar l’àvia. Diu que és l’habitació de jocs que vas fer per als teus fills. És una habitació a l’aire lliure. És un cartó de capsa d’embalar, damunt la terra ben escombrada i amb les joguines endreçades al damunt, com si encara fos possible la felicitat. També hi ha una mostra dels dibuixos que feien els nens: un nen amb el cap obert d’on s’escapava una animeta dibuixada com un ocell, llanxes inflables que anaven a parar contra les roques, nens ofegats a les platges de Grècia, i també molts dibuixos d’arbres i ocells i nens jugant, que el pare diu que representen la il·lusió d’un nou país.

No teníeu res, no podíeu tornar i no us volien enlloc. Però l’àvia ens ha explicat que a Europa molta gent us va fer costat. Hi havia gent que venia des de Sevilla i des d’Oslo, des de Londres i des de Barcelona, per portar-vos roba, tendes, aliments i medicines, o l’alegria d’uns pallassos. Ens ha explicat que hi havia metges voluntaris i bombers que renunciaven a fer vacances per donar-vos un cop de mà. Però no us van obrir les fronteres, perquè molts polítics tenien por de perdre vots. Perquè també hi havia molta gent que no ens volia.

Estimat avi, hem vingut per coneixe’t. Per als teus néts ets eternament jove i ple de vida, tal com et veiem en aquesta fotografia que et va fer un periodista i que va donar la volta al món. Dus un cartó a la mà on hi diu: “EUROPA, tu també ho vas patir”. La tinc penjada a la meva habitació. Els meus germans i els meus cosins també, perquè ja tens set néts.

L’àvia ens ha explicat que te la van fer poc abans que s’ensorrés el túnel que intentaves obrir per travessar la frontera. Quan vas morir, l’àvia ja anava de part. Per això la van deixar passar. Una vídua amb dues criatures i encara una altra a la panxa. La van traslladar a un hospital. Un primer ministre es va fer fotografies amb l’àvia i amb el pare, que acabava de néixer.

No et parlo en la teva llengua perquè no en sé. Parlo la del meu país d’acollida. Però segur que m’entens. Ara els teus néts som europeus i compartim amb molts altres europeus la vergonya pel que va passar. Però no sé si servirà de res, tanta vergonya, tanta culpa. Europa ha fet aquest memorial per redimir-se, però potser ha fet tard. El món seria millor si aquestes vies i aquesta tanca de ganivetes no fossin aquí.

Avi: T’hem vingut a buscar perquè passis la frontera amb nosaltres. Demà tornarem a casa i tu també véns. Per sempre.