28/8: Iglesias

No acabo d’entendre la lògica que ha portat els partits independentistes catalans a votar en el Congrés espanyol contra la compareixença del vicepresident Iglesias per un hipotètic cas de corrupció. Entendria perfectament que els partits independentistes, desconfiant de la imparcialitat de la justícia espanyola en els seus tractes amb els partits, no volguessin participar en cap cas en les operacions d’explotació política de les iniciatives judicials: peticions de compareixences, de comissions d’investigació, personaments en judicis, suplicatoris... Mai. I em semblaria també coherent exactament el contrari, que en nom del furor justicier i de la tolerància zero davant de la més mínima sospita de corrupció, aquests mateixos partits decidissin impulsar sempre aquestes exigències polítiques d’explicacions i de responsabilitats. Sempre. El que no m’acaba de quadrar és que ho facin en uns casos i no ho facin en d’altres. Per què per a uns sí i per a uns altres no? Quin és el criteri? ¿Es demanen explicacions als dolents i no es demanen als bons? I qui determina i com quins són els bons i quins els dolents? Per criteris ideològics? Ens refiem del criteri dels jutges o no ens en refiem? El que costa explicar és exercir de justiciers selectius.