2/1: Illa per Iceta

EN GENERAL, quan un cap de govern mou peces del seu equip la pregunta és més a qui vol treure que no pas a qui vol posar. Els governants són poc amants de les crisis de govern i només en fan quan hi ha alguna peça tan desgastada que cal canviar-la. Després ja es vestirà com més convingui. Per a Pedro Sánchez, aprovats els pressupostos, la principal font de desgast és la gestió de la pandèmia, amb uns mals resultats objectius. Tot i la seva imatge d’home seriós i discret, Illa estava socarrimat com a ministre de Sanitat. D’altra banda, a Catalunya, amb unes eleccions imminents, Iceta era també un candidat desgastat. Iceta és un extraordinari portaveu parlamentari i mediàtic, perquè sempre sap trobar una manera graciosa de defensar el que convé, tant blanc com negre. Però aquesta capacitat de mutació el fa un mal candidat, perquè genera més admiració que confiança. I quan el PSC surt a la cacera del vot identitari de Ciutadans necessita aparentar conviccions fortes. En aquest sentit, els canvis que ha fet Sánchez em semblen més defensius que no pas ofensius, més una necessitat que una aposta. I responen a una vella màxima política: abans que el desgast del sistema posi en perill el de dalt, cal canviar els fusibles més gastats de sota.