El moll d’Espanya, en decadència
A la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, el professor Carles Muro va obrir una taula de debat amb una provocadora introducció, tenint en compte que la sala era plena d’arquitectes: “Les ciutats no existeixen”. És cert que les ciutats són converses inacabades, connexions d’idees, històries encadenades de demolicions, transformacions i noves construccions. M’interessa la construcció de la ciutat amb un cert rigor científic, on les opinions es conformen sabent que cada lloc té la seva història centenària. No hi ha res pitjor que un arquitecte ignorant o un estranger pretensiós proposant genialitats com si aquell lloc l’hagués descobert ell. I a més, penso que el coneixement dels precedents aporta indulgència i una mirada més constructiva sobre els processos de canvi. No es pot fer ciutat a partir de rampells o expectatives de rendibilitat.
La història del moll d’Espanya també és una conversa, que encara dura, entre diverses generacions. El Pla Macià, com recorda Oriol Bohigas, era un pla utòpic però amb idees ja clàssiques: l’agrupació en superilles per a una estructura urbana més jerarquitzada o el port com un element central de la ciutat, des d’on arrenquen dos eixos imprescindibles com la Meridiana i el Paral·lel. Josep Lluís Sert, quan va tornar del seu llarg i dolorós exili, explicava com el GATCPAC volia fer del moll d’Espanya un espai urbà obert que descongestionés les àrees deprimides de Ciutat Vella i garantís un bon accés al mar als ciutadans. Llavors el Front Marítim era ple de monuments medievals com les Drassanes, la muralla i el Consolat de Mar, i per a algú vingut de Harvard devia fer una pinta de decrepitud que ara ni ens podem imaginar. I uns anys més tard, l’alcalde Maragall, que havia estudiat a Baltimore, va tenir la visió de buidar el moll d’Espanya de magatzems i construir-hi equipaments per al lleure ciutadà. Una mena de plaça oberta als veïns de Ciutat Vella perllongant la Rambla fins al mar.
La recuperació del moll d’Espanya va aixecar suspicàcies, i des del Laboratori d’Urbanisme Antonio Font es lamentava ja llavors que el Pla Especial del Port estava més “atent als aprofitaments i les edificabilitats” que no a les qualitats formals d’un projecte urbà. Altres intervencions al Front Marítim com el World Trade Center, el Moll de la Fusta o l’enderroc dels tinglados per alliberar el passeig de Borbó (avui massificat) no han estat tampoc exempts de crítiques des de l’origen.
Sens dubte, el front litoral funciona avui molt millor que fa trenta anys i gaudim d’uns espais de primer ordre amb l’exigència de no congelar-los en el temps. Potser cal admetre que els usos que s’hi van decidir inicialment per dinamitzar-lo com a centre metropolità (activitats terciàries direccionals o lleure ciutadà) ja no fan l’efecte tractor que es pretenia.
Entenc que el Port vulgui enderrocar l’Imax, perquè, destruït, val més diners. Un edifici buit és un problema per a un venedor, que sap que estarà condicionant els compradors a aquell volum. Però per enderrocar qualsevol cosa, i sobretot un edifici que només té vint anys, cal estar-ne molt segur.
L’Imax té una estructura lliure de pilars on hi cap una esfera d’uns trenta metres, amb una alçada equivalent a vuit plantes. És com una gran cúpula d’església renaixentista, una mica inferior a la del Panteó. Em pregunto si és irrecuperable com a sala de projeccions. Seria el més sostenible, i una manera simple de recuperar-lo per als barcelonins. M’esgarrifa la idea de la tele com a animal de companyia i em fa tristesa constatar en l’era de les llars multipantalla que els cinemes estan condemnats a desaparèixer. Altres sales Imax funcionen bé arreu del món.
I si, malgrat tot, es descarta, posats a somiar, hi faria una zona de banys. Jo que sempre busco piscines per sucar-m’hi amb les meves filles a l’estiu, ho convertiria en una gran zona poliesportiva com els saturadíssims banys de Sant Sebastià. Una zona d’aigües a l’interior, aprofitant l’estructura, i terrasses i zones de bany dins del mar al voltant. És un edifici alt però relativament petit en planta, per la qual cosa no seria difícil reobrir-ne les plantes baixes. En qualsevol cas, l’obriria per provar-hi activitats que ara no caben a Ciutat Vella, abans d’enderrocar-lo.
Sorprèn moltíssim l’anunci institucional de l’enderroc, i penso que fins que no es reprengui una conversa ciutadana franca sobre el tema val més no tirar res a terra. Com a mínim se’ls hi podria haver preguntat als autors, Jordi Garcés i Enric Sòria.