Immigració i dret a la sanitat: lliçó apresa?
La irrupció de la pandèmia generada pel covid-19 té alguns aspectes similars a les crisis anteriors i d’altres de molt més singulars. Un dels elements que més crida l’atenció és la dràstica reducció dels viatges a nivell mundial. Molts de nosaltres estàvem acostumats a viatjar relativament sovint, ja sigui per temes laborals o personals i, d’un dia per l’altre, la mobilitat internacional pràcticament va desaparèixer. Tot i que en l’actualitat les xifres s’han recuperat substancialment, encara estan molt lluny d’assolir els nivells precovid.
Ara bé, existeix un col·lectiu poblacional que sembla aliè a aquests esdeveniments; les persones que intenten aproximar-se a territori espanyol des del continent africà. En les darreres setmanes, hem vist com s’han disparat de manera exponencial els intents d’arribar a les illes Canàries. El flux d’embarcacions (per denominar-les d’alguna manera) va començar a finals d’agost i, ara mateix, ja són més de 10.000 les persones que han arribat per aquesta ruta (també inclou els immigrants rescatats al mar). A falta d’un mes per acabar l’any, aquestes xifres situen el 2020 com un any rècord pel que fa a l’arribada de població immigrant. Tot i l’afany de la Creu Roja, d’algun que altre jutge a títol individual i del sobreesforç d’institucions locals, no s’ha pogut evitar l’escena de persones dormint a la intempèrie al port d’Arguineguín, suportant condicions meteorològiques adverses, cosa que posa en evidència la crisi humanitària que no estan afrontant les autoritats espanyoles.
Per sort, alguns ja s’han pogut traslladar a algunes ciutats de la Península (entre elles, Barcelona) i, per tant, el consegüent debat és el tracte que reben aquestes persones al nostre territori: per exemple, quin accés han de tenir als programes i serveis públics? O, atès el context de crisi sanitària actual, quina relació tindran amb el sistema de salut pública? És important destacar que, al tractar-se d’un col·lectiu relativament jove, presenta nivells de salut substancialment superiors, tant si ho comparem amb la població del país d’acollida com si ho fem amb la del seu país d’origen. Si ens guiem per les recomanacions de l'OMS, l’atenció sanitària és un dret bàsic i, per tant, la cobertura hauria de ser universal. En realitat, però, molts països restringeixen (en major o menor mesura) l’ús d’aquest servei quan es tracta d’immigrants.
En el cas de l’estat espanyol, el govern del Partit Popular va eliminar de facto la universalitat del sistema de salut pública amb una reforma que entrava en vigor l’any 2012 i deixava fora de cobertura (entre d’altres) les persones immigrades sense un permís de residència vigent. Aquest gest va rebre fortes crítiques de diversos sectors socials, entre els quals, de forma molt notòria, el dels professionals sanitaris. Òbviament, la mesura perseguia una reducció de la despesa sanitària en un moment de fortes retallades en els pressupostos públics.
En un article publicat recentment (juntament amb Guillem López i Arnau Juanmartí) al European Economic Review, utilitzem dades dels registres de mortalitat entre els anys 2009 i 2015 (més de 2.700.000 casos) per tal d’avaluar els impactes més extrems d’aquesta reforma. Els nostres resultats demostren que la restricció en l’accés al sistema sanitari va generar, cada any, 82 morts addicionals en el col·lectiu d’immigrants sense permís de residència. A més, detectem que l’efecte és més pronunciat en el cas de les “morts evitables”; és a dir, la mortalitat derivada d’aquelles malalties que, quan són tractades adequadament, tenen més taxa de supervivència. Per tant, una gran part d’aquestes morts es podien haver evitat.
Afortunadament, la contrareforma aprovada pel govern de Pedro Sánchez el 2018 va permetre recuperar la universalitat del sistema de salut. Tot i així, les vides perdudes ja no les podem recuperar. Esperem que aquesta funesta experiència serveixi, almenys, de lliçó perquè mai més es tornin a posar en qüestió drets humans tan fonamentals com el dret a l’assistència sanitària.