L’imperatiu de la integració

i Elina Ribakova
18/08/2018
3 min

La integració dels refugiats i immigrants s’ha convertit en una prioritat política per a molts països. Davant del temor a l’augment de la despesa pública i a la resistència popular contra la immigració, alguns governs estan disposats a acceptar només els grups considerats de més fàcil integració. La integració, però, no s’ha definit gairebé mai d’una manera explícita. Per a alguns investigadors és un procés d’inclusió social que facilita la mobilitat econòmica. D’altres la defineixen com a acceptació, participació i igualtat d’oportunitats. Però el concepte d’integració potser no és el mateix en tots els països i el fenomen no s’avalua de la mateixa manera. A més, sovint la integració social arriba més tard que la integració d’habilitats.

Integració no és assimilació, encara que aquests termes s’acostumin a utilitzar com a sinònims. L’assimilació implica, més aviat, perdre tot el que s’ha après fins aleshores i, per tant, sol provocar la resistència dels nouvinguts. La definició que, segons sembla, confereix més possibilitats d’èxit a la integració és la que posa l’accent en la voluntat d’acollida de la ciutadania, i també en la predisposició dels refugiats i immigrants per adaptar-se a un nou estil de vida.

Així doncs, ¿com podem avaluar la integració? Un estudi recent de l’OCDE se centra en cinc àmbits: la feina, l’educació i les habilitats, la inclusió social, la participació ciutadana -votant, per exemple- i la cohesió social. A més, l’Índex de Polítiques d’Integració d’Immigrants avalua l’eficàcia de les mesures d’integració adoptades per tots els estats membres de la UE i deu països més de tot el món. Una molt bona eina per comparar l’actuació dels governs.

I als diversos països s’apliquen models d’integració molt diferents, que van des de no fer res, o no tenir cap política -com sabem que es fa als Estats Units-, fins a impedir que els nouvinguts tinguin possibilitats d’obtenir la ciutadania si no són capaços de demostrar un cert grau d’integració.

Una de les estratègies de més èxit és la canadenca, que funciona com una iniciativa de col·laboració entre el sector públic i el privat. Aquesta estratègia deixa en mans de les comunitats locals i els mateixos immigrants la responsabilitat de donar forma al procés d’integració. Multiculturalisme no és una paraula rara, sinó el reconeixement i acceptació de les diferències, en lloc d’una convivència sense interacció.

Les ciutats europees receptores amb més fluxos migratoris ja apliquen aquesta estratègia. Les interaccions quotidianes s’hi regulen i ajusten sense cap política formal del govern; és el que passa, per exemple, en una botiga o a la perruqueria. Arran de l’última onada de refugiats, a tot el continent han sorgit projectes d’integració de baix a dalt, que han posat l’accent en la creació d’oportunitats perquè els refugiats interactuïn amb naturalitat amb la comunitat i hi aportin el seu talent i habilitats.

Aquests projectes parteixen d’interessos comuns -com ara la cuina, el teatre o el futbol- i permeten als refugiats oferir-se com a voluntaris per ajudar, per exemple, a reparar un camp de futbol en ruïnes o treballar amb grups locals desafavorits.

Però encara queden moltes llacunes per omplir. Són molt pocs els països europeus on hi ha una autoritat d’àmbit estatal responsable de la integració. I les opinions dels refugiats i els mateixos immigrants no se solen tenir en compte a l’hora de dissenyar les polítiques d’integració. I -pitjor encara- quan la política governamental deixa la responsabilitat de la integració en mans dels nouvinguts, es transmet un missatge molt clar: alguna cosa dolenta deuen haver fet.

No han fet res dolent. Els desastres naturals, la guerra, la violència i la inseguretat econòmica formen part de la vida i, des de temps immemorials, han portat els humans a desplaçar-se. Ara sabem, doncs, que la integració funciona perquè ha determinat el que ara som.

Copyright Project Syndicate

stats