La importància de mantenir una classe mitjana forta
BarcelonaDes de la crisi financera del 2008, i fins i tot des d’abans, multitud d’estudis i recerca han assenyalat que la classe mitjana s’està afeblint als països industrialitzats, i que això pot tenir conseqüències nefastes en el futur, no només econòmiques sinó polítiques i socials. I en efecte, les democràcies liberals han basat el seu model de convivència en l’existència d’una classe mitjana forta, és a dir, un gruix suficientment important de la societat amb un bon nivell de vida i amb capacitat de traspassar-lo als seus fills. D’alguna manera, la consolidació de la classe mitjana, una excepció en termes històrics, és el que ha permès el funcionament de les democràcies, ja que es basava en la promesa d’un progrés material lineal, l’anomenat ascensor social, que ara està amenaçat.
La crisi del 2008 ja va despenjar moltes famílies de la classe mitjana i les va abocar a una vida més difícil. Des de llavors tots plegats som més conscients que enlloc està escrit que els fills hagin de viure millor que els pares; al contrari, ara mateix hi ha motius per pensar que no serà així. Un estudi de l’OCDE assenyala que cada cop és més difícil mantenir l’estatus de classe mitjana, ja que els sous es mantenen estables mentre creix el preu de l’habitatge i d’altres béns no materials com l’educació.
I sobretot, el que s’ha convertit en una autèntica proesa és que un jove actual pugui assolir, en el mateix període de temps que ho van fer els seus pares, la categoria de classe mitjana. La precarietat laboral i els sous baixos impedeixen l’emancipació i condemnen molts joves a viure en la inestabilitat permanent. Comprar-se un habitatge és, per a la majoria, un somni impossible. I molts es veuen obligats a compartir pis o fins i tot a viure amb els pares fins a una edat avançada.
La imatge dels anys 70 o 80 de la típica família on sovint només treballava el pare però els ingressos permetien accedir a l’habitatge, comprar un utilitari i fins i tot anar de vacances, és cada cop més difícil d’assolir si no és que es compta amb un coixí familiar.
Els poders públics han de tenir clar que l’alternativa a una societat amb una classe mitjana minvant és una societat desigual, on els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres, i on la democràcia és cada cop més feble perquè és el caldo de cultiu ideal per als populismes. Les societats desiguals no són només dolentes per se, pel fet de condemnar segments de la població a viure en la misèria, sinó perquè porten cap a l’establiment de fronteres internes, visibles i invisibles, entre guanyadors i perdedors, i es difumina el sentit de comunitat. D’alguna manera les societats més cohesionades també estan més preparades per als reptes del futur, com s’ha vist amb el coronavirus.