“És impressionant que a la meva edat em facin sorpreses”

BarcelonaAbans de començar l’acte, entre bambolines, no les tenia totes. No es veia amb cor de llegir el text que s’havia preparat. Al matí havia anat a Catalunya Ràdio, després al barber perquè l’afaitessin... i al vespre tenia l’homenatge de l’Ateneu Barcelonès, que força estona abans de les set de la tarda ja tenia l’auditori ple. Però Espinàs no va decebre, ni al públic, ni a ell mateix. Quan va pujar a l’escenari, rejovenit de cop, va sortir el seductor de sempre, l’escriptor antiliterari, l’autor que tot i escriure en primera persona sempre ha volgut empetitir el seu jo, el gran conversador. “És impressionant que a la meva edat em facin aquestes sorpreses”. I ves per on la sorpresa era ell, tan murri com sempre.

Els professors Xavier Pla i Xavier Antich no van haver de fer-li preguntes. Espinàs anava filant sol la seva polida divagació farcida d’anècdotes, d’idees, de realitat i de molta sorneguera autoanàlisi desmitificadora: “He arribat als 91 anys sense tenir creences literàries, m’he trobat fent 90 llibres sense adonar-me’n, sense planificar-ho... Jo no soc jo, soc el que m’ha fet”. Un dia un periodista castellà li va demanar que es definís en dues paraules: “ Ese de gafas ”, va respondre. Avui diria “aquell que encara viu”. “No és mala definició, oi?”, va continuar. Antich es va sumar a l’exercici: “Aquell que no es jubila mai”. En efecte, ahir Espinàs duia ulleres, estava ben viu i no semblava gens ni mica el jubilat que no és, perquè continua escrivint dia sí i dia també. El secret? Com recordava Antich fent referència a l’autor d’El meu ofici, davant el full en blanc es tracta de pensar una mica cada dia, fins que es converteix en un hàbit.

L’essència espinasiana

Els dos Xaviers van despullar l’estil i l’essència espinasiana. Segons Pla, “és molt més subversiu del que sembla”, practica “una neutralitat sentimental” i “un cert estoïcisme inesperat”, “prefereix l’observació de les diferents condicions humanes més que no pas la pretenciosa condició humana”, mai no l’han preocupat “el passat ni el futur” i per això és “un presentista” que creu que “la felicitat comença quan s’acaben les pretensions”. Per a Antich, “el jo de l’Espinàs evita la pedanteria abstracta”, observa la realitat “sense pompa ni transcendència” i alhora la mira amb “una punta d’ironia per preservar un saníssim distanciament”.

Per a la consellera de Cultura, Laura Borràs, que va presidir l’acte -però que no el va poder cloure, ara veureu per què-, l’homenatjat “desperta un afecte segurament no volgut, però guanyat”, i és un genuí “peripatètic” -“Això és bo, no és cap insult”, advertia immediatament Espinàs al públic- que camina, escriu i pensa. Algú, en definitiva, per a qui viure i escriure van de bracet: n’ha fet el seu art, de l’“escriviure”, un art amb il·lustres representants que van de Montserrat Roig a Ponç Pons.

I la clausura, esclar, la va voler fer, concís i feliç, Josep Maria Espinàs, amb una síntesi final d’observador amable i essencial: “Moltes gràcies i molt bé!” A tu, mestre.