Incapacitat administrativa
Enmig d'una pandèmia sense precedents, el govern d’un país decideix posar en marxa un sistema que garanteixi el 70% del sous dels assalariats, ajudes per a aquells que treballen per compte propi i un mecanisme de renda mínima per a les famílies que estan patint més aquesta crisi. Un pla sens dubte necessari, i que, en el nostre cas, enforteix un estat del benestar amb molt poques vies per protegir els més vulnerables. Però abans d’aplaudir les mesures aprovades cal veure com funcionen a la pràctica. Hem de contestar una pregunta tan senzilla com la de si aquests ajuts arriben a qui realment els necessita. I aquesta setmana hem vist molts exemples que aquest no és el cas.
En primer lloc, l’escandalosa notícia que els autònoms catalans han de lluitar pels 10.000 ajuts de 2.000 euros que el Govern ha posat a la seva disposició, amb un criteri tan discutible com el de "qui primer arriba és el primer que se l'endú". O el cas de l’ingrés mínim vital (IMV), aprovat fa més de cinc mesos, i que a Catalunya té encara més del 90% de les sol·licituds sense tramitar. Però no és un problema exclusiu de la Generalitat. En el pagament d'algunes prestacions d’atur el SEPE reconeix retards de fins a tres mesos.
Cada un d’aquests casos, amb les seves diferències i justificacions, són una mostra de la falta de capacitats tècniques i administratives dels nostres governs. Un senyal d’alarma que no podem ignorar, ja que posa en dubte la legitimitat de les mateixes polítiques públiques i de tot el sistema polític: qui es pot fiar d’unes administracions que no donen allò que prometen? A l'analitzar l’eficiència de qualsevol mesura, un criteri clau és el de la capacitat administrativa, a nivell humà i tècnic, per dur-la a terme. El millor dels ajuts, si no es tenen els mecanismes administratius que permetin implementar-ho, és paper mullat.
El mateix IMV ens mostra que cal reduir la burocràcia i simplificar els processos de presentació. Aquest era un dels objectius clau del ministre Escrivá al dissenyar la política, però al llarg de tot aquest procés els problemes tècnics i burocràtics han fet que no poguessin gestionar amb la urgència que el moment requereix el gairebé milió de sol·licituds que s’han rebut.
A aquestes alçades de la pandèmia sorprèn una incapacitat organitzativa d’aquestes dimensions. A l’excés de burocràcia s'hi ha de sumar la improvisació en els criteris de sol·licitud o assignació d’algunes mesures, com és el cas dels ajuts als autònoms de la Generalitat. El pressupost assignat només permet que un 10% d’aquells que compleixen les condicions per rebre l’ajut n’acabin gaudint. Però el més greu és que es concedeix als 10.000 primers que el sol·licitin de forma telemàtica. El col·lapse del sistema no pot ser una sorpresa ni per al departament de Treball ni per al departament de Polítiques Digitals, i cap campanya electoral justifica el creuament de culpes.
El problema de fons és que tota política pública ha de preveure criteris d’equitat, que s’expliqui quina és la regla que fem servir per repartir-ne els beneficis. Em costa imaginar-me una situació en què el criteri que el primer que arriba s’endú el premi sigui justificable, i en cap cas és aquesta. Molt probablement els que més necessiten aquest ajut són també els que estan en pitjors condicions per poder accedir-hi: menys informats i menys connectats. Acotar els criteris per detectar qui es troba en una situació més vulnerable, o sortejar els ajuts entre tots els sol·licitants, hauria estat una solució més equitativa, i s'hauria evitat també part de la frustració i la deslegitimació de les polítiques públiques entre molts dels destinataris d’aquesta mesura. S’ha optat per l’opció més còmoda políticament i més injusta socialment.
Donar diners a empreses i famílies que viuen una situació de necessitat degut al covid-19 és una bona mesura. Sovint prenem les decisions correctes, i fins i tot dissenyem els mecanismes adequats, però al final no es materialitzen per la falta de capacitats de l’administració. L’eficàcia de les mesures depèn molt més dels instruments per dur-les a terme que no pas de les mesures en si. I aquest és un mal endèmic del nostre país. Fins que no millorem la capacitat administrativa, no sortirem d’aquesta crisi.
