Incertesa infinita
L’agonia eterna de Josep Maria Bartomeu, dilatant el procés del vot de censura fins a límits insospitats –Guàrdia Civil inclosa–, està tenint el seu bonus track amb la interpretació lliure de l’”As soon as possible” de Carles Tusquets. Tots dos són els responsables de la incertesa que viu ara mateix el Barça. ¿Algú dubta que, amb una mica de sentit comú, els socis haurien pogut escollir el nou president fa setmanes? S’està fent tot massa llarg i decadent.
Covid al marge, el nivell exhibit pels homes que s’han vist dignes i capaços de poder treure el club del pou, de moment, és insuficient. El vodevil és ridícul i, ara per ara, ningú no ha demostrat estar a l’altura del que reclama aquesta hora greu. M’estalviaré perdre el temps amb ànimes perdudes com Pere Riera, la trompeta simpàtica de Ferran Estrada, el trilerisme professional d’Agustí Benedito (prou!) o els misteris del que passa amb les butlletes segons qui les porta al club. Si ens fixem en l’escenari dels que ja sabíem que arribarien a la cursa electoral real, l’absència d’un debat constructiu està sent dolorosa.
El favorit, Joan Laporta, més enllà de la virilitat d’una pancarta de dimensions gegantines a Madrid, no està oferint res que no surti del carismàtic i efectiu “Aquí em teniu”. Tampoc li cal, perquè el que vol ser l’alternativa a la nostàlgia, Víctor Font, fa la sensació de disparar-se trets al peu constantment i el seu projecte treballat durant anys no està transcendint amb la rapidesa que li agradaria entre els votants potencials. I què es pot dir de Toni Freixa, capaç de pactar una fusió de candidatures amb l’enfonsat Emili Rousaud i negar-ho hores després: l’experiència és un grau.
La fotografia és pobra: un líder pletòric al cim d’una muntanya de suports, un aspirant que s’ha quedat sense el cara a cara que volia per tenir més opcions i un convidat que no serà de pedra i que, ironies de la vida, esgarraparà vots que poden catapultar, encara més, Laporta cap a la presidència. Això, si hi ha eleccions…
