La independència, els de dalt i els de baix
Sovint s’explica la pluralitat de l’esquerra catalana pel que fa a l’eix nacional amb el següent argument: a Catalunya hi ha diverses esquerres perquè cadascuna participa d’algun nacionalisme, ja sigui l’espanyol o el català. Així, totes les esquerres partidàries de seguir a Espanya -ja siguin federals, confederals o autonomistes- estarien adscrites, poc o molt, al marc mental del nacionalisme espanyol. I totes les partidàries de la independència, adscrites al nacionalisme català. Dos nacionalismes oposats explicarien diverses esquerres, que en l’eix nacional, per tant, serien irreconciliables. Una explicació eficaç i que pot semblar coherent, però que diria que no ajuda gaire a comprendre bé la nostra realitat política.
Si les coses fossin així, la unitat d’Espanya seria un objectiu innegociable per a tots aquells partits de l’esquerra catalana que segueixen apostant per l’encaix espanyol de Catalunya. Però, per posar només un exemple, la mateixa ICV que fa pocs dies ha proposat una relació de tall confederal amb Espanya s’ha cuidat prou de fer saber que no exclou la possibilitat d’acabar apostant per la independència. De fet, aquesta setmana passada s’ha constituït formalment el corrent independentista dins de la formació ecosocialista. I també a EUiA i a Podem hi conviuen federalistes, confederalistes i independentistes.
Si les coses fossin realment així, la independència seria un objectiu incondicional i absolut per a l’esquerra independentista. Però els actuals líders d’ERC repeteixen una vegada i una altra que la independència només es justifica perquè és la millor manera que aquest país avanci de veritat pel camí de la justícia social i el benestar. El mateix partit que, tot i sent independentista, es va comprometre fa una dècada amb el projecte de reforma federal de l’Estat liderat per Pasqual Maragall.
Per això, crec que s’ajusta molt més als fets una tesi diferent, a saber: la gran majoria de l’esquerra catalana és, fonamentalment, no nacionalista -no tota, per descomptat, però si la major part-. I això val tant per als seus dirigents com per als seus electors. Què vol dir, això? Que per a aquesta esquerra l’eix nacional és instrumental en relació amb l’eix socioeconòmic (o eix dreta-esquerra). O, dit d’una manera més breu, que té l’eix socioeconòmic com a eix prioritari.
Per què, doncs, unes esquerres totes elles no nacionalistes arriben a conclusions tan diferents en l’eix nacional? Perquè, partint d’anàlisis diferents de la realitat catalana, uns arriben a la conclusió que la independència és massa arriscada per a una part de les nostres classes populars, mentre que els altres conclouen que en aquest país només hi haurà un progrés social sostingut si disposem d’un estat independent. Partint d’un compromís compartit amb el dret a decidir, totes aquestes esquerres opten per aquell camí que els sembla més convenient per a l’objectiu social -que també és compartit-, però acaben triant camins diferents.
Un bon amic d’ICV em deia fa poc: “El que em preocupa, en relació amb la independència, és que les elitscatalanes controlin el nou estat més encara del que han controlat les nostres institucions durant l’etapa autonomista. Si quan hem format part d’Espanya anàvem justos de contrapesos, fora d’Espanya encara ens serà més difícil evitar que aquestes elits capturin les nostres institucions democràtiques”.
Una conversa amb amics d’ERC, ja fa temps: “Les elits catalanes estan esparverades amb el procés. Perquè, tradicionalment, ja des del segle XIX, el poder d’aquestes elits procedeix de la seva connexió amb la casta de Madrid, per dir-ho a la manera de Podem. Per això la immensa majoria dels patricis catalans són contraris a la independència. Perquè sense l’ajuda de la casta espanyola ho tindran molt més difícil per conservar la seva hegemonia. El Pont Aeri, vaja. No cal ser soci del Círculo Ecuestre per adonar-se’n! Per això Duran es resisteix amb dents i ungles a l’estat propi. I per això aquestes elits estan enfadades amb en Mas: el veuen com un dels seus que els ha deixat a l’estacada i intenten, nit i dia, que torni al camí correcte”.
D’aquesta discrepància en l’anàlisi en podem treure tres conclusions, senzilles però rellevants: les diferències entre les diferents esquerres no nacionalistes són estratègiques, més que no pas substancials (o ideològiques); l’objectiu últim -la justícia social-és coincident, i, pel que fa a les diferències estratègiques, no tothom pot tenir la raó, o no tothom pot tenir-la en la mateixa mesura.
No se’ns hauria d’escapar que les discrepàncies ideològiques i les estratègiques són de naturalesa molt diferent. Les primeres tenen a veure amb els valors: com que tots els valors -si són compatibles amb els principis de la democràcia- són igual de vàlids, totes les posicions ideològiques són igual de legítimes. Les opcions estratègiques i les anàlisis en què aquestes es basen tenen a veure més aviat amb la veritat: com que de veritat, en principi, només n’hi ha una, quan les anàlisis difereixen això vol dir que algú-o tothom- està equivocat. Segur que tots aquells que creuen que el camí més curt per arribar a un mateix punt és el seu no poden tenir raó alhora.
Qui té, doncs, la raó, en aquest debat de les esquerres no nacionalistes catalanes sobre l’eix nacional? Que les elits que haurien de veure CiU com el seu referent natural s’hagin distanciat de Mas no converteix Mas de la nit al dia en un polític d’esquerres, certament, però aquest distanciament sí que serveix per desmentir la tesi -tan estesa entre l’esquerra espanyola- segons la qual la independència és un projecte funcional per a les classes dominants catalanes. Que les elits catalanes tinguin tantíssims recels a deixar l’estat espanyol fa pensar que la independència de Catalunya -com la d’Escòcia-és una oportunitat sobretot per als de baix.
