La independència comença aquí

Acostumem-nos-hi: mentre el marc i les regles de les relacions entre Catalunya i Espanya tinguin encara tants problemes sense resoldre, conceptes com supremacisme o racisme cultural apareixeran i desapareixeran segons toqui o convingui. Ens agradi o no ens agradi veure-ho, ens fastiguegi més o menys haver-hi de tractar, els límits de les relacions s’han definit en aquests termes. Ho podem amagar i fer veure que no és així, però els diferents intents d’anorreament cultural i social han creat una cultura del sotmetiment, amb un lèxic que fins ara no es podia posar en circulació de manera normalitzada. En part perquè és un vocabulari inconstitucional i en part perquè a qui pateix una desigualtat no li és atorgat mai el reconeixement de la veritat de la descripció.

Amagar-ho ha tingut premi, dissimular-ho ha estat la gran troballa d’unes relacions que han permès gestionar la submissió a canvi d’alguns permisos: escola en català, supervivència d’alguns mitjans i una presència internacional de fira que quan passa de folklòrica a cultural, només cal recordar la Fira de Frankfurt, rep tot tipus d’insults i atacs. Més premis: no ho negarem, la convivència ha estat relativament bona, però ho ha estat perquè una de les parts ha cedit i ha somrigut cada vegada que l’han rebaixada. Ha fet veure que no sentia tot el que li deien, que és una tàctica que només pot ser bona si la pressió és puntual.

Però no, ha estat estructural, continuada i, el pitjor de tot, contaminant, contagiosa i corruptora. Ha creat un llenguatge de confrontació i és normal que així sigui, fins a cert punt, només faltaria que no es pogués qualificar la forma en què l’Estat ha tractat qualsevol qüestionament de la uniformitat. El lèxic és important perquè també es controla i es descontrola: si no et deixen dir que hi ha dèficit fiscal t’estan abocant a dir que hi ha espoli. Si per cada article que qüestiona la manca de protecció o l’erosió del català reps cent articles en contra, al final la paraula que surt és genocidi cultural. Si hi ha un nacionalisme hegemònic i poderós que es camufla arreu i sempre, no ens estranyi que al final sigui el que doni els límits i els termes del diàleg o de la confrontació i que els límits petin.

No dic que sigui fàcil, però la veritable independència comença aquí. Deixant enrere els marcs de discussió en què ens hem mogut fins ara. I la prova és que hi ha espais en què això ha estat possible i que són els espais on l’independentisme ha pogut fer una evolució sobre si mateix. La internacionalització n’ha estat un. Avui veiem com l’exili de Puigdemont, els consellers i Marta Rovira i Anna Gabriel deixa enrere i en ridícul els límits mentals que teníem fins ara. En camps com l’economia hi ha experts d’esquerres i de dretes que ens han donat eines per descriure el control que s’aplica a les finances i les conseqüències que té sobre el nostre futur. No cal dir res de la cultura política, els darrers anys ens hem tret tots un màster en politologia, estadística i processos de pau. Fins i tot en alguns aspectes socials, hem creat gruix: s’ha estabilitzat una cultura de la mobilització i de l’empoderament que fa deu anys no es podia ni somiar.

Les successives dictadures i els períodes de baixa qualitat democràtica han creat hàbits que han amarat les pràctiques quotidianes, tots n’anem plens. En això, serem com aquells addictes que sempre han de reconèixer que ho han estat, que la llibertat d’un hàbit, d’una forma de pensament polític, consisteix a trencar fins i tot els marcs de confrontació. Perquè sempre els ha traçat i situat qui té el poder.

Parlar d’espanyols en els termes que ho feia el president Torra és continuar dins del marc mental que arrossega Espanya i que qualifica els catalans. Supremacisme? Supremacisme és callar, posar-se de perfil, fer la gara-gara als que mantenen a la presó o obliguen a exiliar-se els altres candidats. No m’agraden els seus tuits ni els seus articles, i Torra ens haurà de demostrar que pensa més en la Catalunya del 2030 que en la del 1930 i que vol crear el context que ens allunyi d’una vegada del marc mental anterior del qual ell, amb els seus articles i tuits, també forma part.

És per això que caldrà redefinir molts valors. I caldrà fer-ho mentre les diferents maquinàries de l’Estat, des dels jutges fins als periodistes, continuen empresonant polítics i retorçant els textos fins a fer-los anar molt més enllà del que diuen. Caldrà fer-ho mentre els equidistants ja no ens diuen que l’important és parlar, mentre neguen la condició de pres polític o d’exiliat als que ho són. Perquè ni uns ni altres han abandonat aquell marc mental que encara els diu què és i què no és justícia o política. No ens hem d’independitzar només d’un estat, ens hem d’independitzar dels hàbits d’un temps llarguíssim. Independitzar-se vol dir no reproduir, vol dir haver creat una nova cultura política.

Dol, perquè ara comprovem el preu del procés de desertificació cultural que ha patit aquest país. L’erosió de l’Estat, sí, sobretot, però també la manca de resposta dels gestors locals i de moltes de les seves institucions. No parlo només de l’erm que ha estat la política cultural dels darrers anys, sinó de tots els vicis que hem adquirit, dels quals, el pitjor de tots, ha estat la dimissió total i absoluta de qualsevol proposta o iniciativa constructiva. Hi ha raons objectives (la crisi, el Procés o el 155), però també la comoditat insana i embrutidora d’una inèrcia de dècades d’incúria i de manca d’iniciativa per pura por de no incomodar.

Ni la cultura ni la política cultural catalanes han fet la feina que havien de fer a l’hora de proveir un marc de competències, competent i competitiu. Han viscut tan acoquinades que quan contesten encara ho fan en els termes que li han donat des del poder que les arracona. El problema ja no és si els tuits de Torra són supremacistes (si torturen o lloen convenientment els meus articles jo puc semblar Stalin o Ghandi), el problema és que encara estiguem parlant d’això perquè els successius Governs no han estat capaços d’encarar el problema d’una cultura que fa únic un país. Que parla una llengua diferent amb un vocabulari manllevat.

S’hi posarà, el nou Govern? Aquesta és la pregunta, president Torra.