L’independentisme és un simbolisme?

Dràcula era carlí. Sí, el comte sang. El del vestit de nit de muricec. Dràcula és un paio moribund que fot mossades desesperades perquè se li escapa el seu món. Dràcula és un món antic, un món d’ahir que no vol marxar davant un nou món, davant un nou segle. Per això el llibre és de 1897, quan els segles, com una bomba atòmica, salten pels aires del canvi climàtic de la confusió. Per això l’olotí Marià Vayreda publica el 1898 Records de la darrera carlinada. Dràcula a la catalana. Els carlins lluitant a mossades per un món d’ahir que marxa. Boines de sang. Un dia tot s’esmuny i el futur es veu a les mans hemorràgiques. Déu, pàtria, furs i rei. Les guerres carlines són la bola de vidre canapè del segle XX a l’estat espanyol carnisseria: el bandolerisme, el pistolerisme, la dictadura de Primo de Rivera, la guerra, la dictadura franquista... Sang, sang i sang. Flist-flast.

Cop de sabre. Vayreda va sagnar d’una mà. Es va exiliar a França. Però per què va fer tot allò? Per què aquell jove puja a un cavall per lluitar per un món que fuig a galop? Les respostes senzilles ens diuen: família, tradició, ambient... Però el mateix Vayreda explica que el clic el fa quan troba el llibre Cataluña vindicada de la nota de rebelión con que la han motejado sus detractores. Un bufet lliure, plenament documentat, amb tots els cops de sabre mortals contra Catalunya i els seus drets que travessa els oceans dels temps. Un llibre que “provava que lo que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lions i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governants sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia”. El llibre, per al jove, és ultramodern, supercontemporani, hipernou, actual, present, vigent i actua de despertador neuronal, “com un toc de corneta enmig d’aquell estat prostració i enviliment en què la corrent centralista i castellanitzadora ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar dels nostres passats. Aleshores vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns fa a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat infiltrar la ràbia que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aureola dels màrtirs i del veritable patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans”. ¿Vayreda va ser un idealista? ¿La seva mà penjant era un simbolisme de pel·li de Hollywood? ¿El seu exili realitat virtual? ¿La lluita per la llibertat i els drets del seu país mer platonisme low cost? Vayreda puja al cavall perquè cau del cavall.

Quants catalans com Vayreda no han caigut del cavall al llarg de la història? Des del carlisme, el regionalisme, l’anarquisme, el socialisme, el comunisme, l’anarcoconservadorisme, el funambulisme, el veganisme, l’esoterisme... Realment l’única manera que han tingut fins avui els catalans de continuar vius és simular. Fingir tenir el que no es té. Per això Catalunya no és un estat: és un paraestat. El que no ens dona la realitat ho imaginem, creem, inventem. Simulem per existir. Existim perquè simulem. Tota la raó als que assenyalen l’eterna causa catalana com a fàbrica de simbolismes, com a indústria sentimental, com a clúster d’al·legories. Tota la raó als que titllen l’independentisme del segle XXI de reloaded, de refresh, d’actualització d’aquesta obra inacabable de factoria de símbols en sèrie, de signes, representacions, imatges... Realment és així. Ja deia el fabricant d’hologrames catalans simbòlics, l’escriptor Josep Pla, que el català és un animal que s’enyora. Un ludòpata que juga sempre malament les seves cartes empegat a una taula corcada pel temps que no marxa. Un borratxo alcoholitzat pel món d’ahir i que no sap beure els licors dels nous mons. Però aquest país de simulacions és, sempre, “Un país que en el pitjor moment de la seva història, quan s’ha trobat abatut com al fons d’un abisme, dona un poeta com Màrius Torres, una novel·lista com Mercè Rodoreda, un filòleg com Joan Coromines, és que té pasta de gran país per més que les dissorts l’hagin malmenat i enfonsat”, feia veure l’escriptor Joan Sales el 1981. ¿Voleu dir que és tan simbòlic aquest país? Potser la sang no ens deixa veure la carnisseria. La sang és real. La sang cicatritza però la ferida t’acompanya sempre. Som Dràcula al castell. I la vida va de mossades.