Gegants amb peus atòmics
Claus per entendre què hi ha al darrere de la disputa fronterera entre la Xina i l'Índia
PeriodistaSón els dos països més poblats del món, amb més de 1.300 milions d’habitants cadascun. Són dues potències nuclears i tots dos estan encapçalats per líders nacionalistes per als quals l’orgull pot ser tan important com la geoestratègia.
Els enfrontaments entre soldats xinesos i indis a la vall del Galwan, a la frontera que es disputen els dos països a l'estat del Caixmir, a l’àrea de l’Himàlaia, que van deixar almenys 20 morts i gairebé 80 ferits, són un bon recordatori de les fragilitats en què se sustenta l’estabilitat mundial, que projecta una tenebrosa ombra de conflicte sobre les fronteres més recòndites del planeta.
Les escaramusses són el colofó de diversos mesos d’incursions i tensió que comprometen l'statu quo de la Línia de Control Real, uns 3.380 quilòmetres de frontera. Dilluns la tensa calma va derivar en combats ferotges, desencadenats, segons Nova Delhi, per la construcció d’una estructura xinesa en una zona disputada. Pequín assegura que tropes índies van travessar la demarcació “provocant i atacant el personal xinès”.
L’executiu indi respon que van ser els xinesos els que van prendre aquestes posicions al maig, quan van travessar la Línia Real per tres punts diferents, van erigir punts de control i campaments i se'n van adjudicar el control mitjançant la tàctica dels fets consumats.
A pedrades i garrotades
El mortal enfrontament es va lliurar a pedrades i garrotades –les dues parts van acordar prohibir l’ús d’armes de foc a menys de dos quilòmetres de la polèmica frontera comuna, l’anomenada Línia de Control Real, el 1996– a la regió de Ladakh, pròxima a Aksai Chin, reclamada per l’Índia però controlada per la Xina. L’acarnissament utilitzat no sorprèn veient les imatges dels bats amb claus incrustats fets servir en la batalla, com tampoc ho és que diversos dels ferits morissin congelats, atès que la zona es troba a 4.300 metres d’altitud. El cert és que no s’havien viscut combats de tal envergadura des de feia 45 anys. La Xina no ha informat de baixes entre les seves files, encara que, segons mitjans indis, almenys 40 soldats hi haurien mort. El que sí que ha fet és reclamar “la sobirania sobre la regió de la vall del Galwan”, una afirmació refutada per l’Índia com “exagerada i insostenible”.
La disputa fronterera data de la guerra sino-índia del 1962, que va enfosquir les relacions –marcades per la desconfiança mútua– entre els dos gegants asiàtics, ¿però que es revifi ara, mesos després que Xi Jinping i Narendra Modi celebressin una cimera a la localitat de Mahabalipuram? Segons els analistes, hi ha diversos factors que hi influeixen. Davant el buit de poder que va deixant progressivament la incoherent política nord-americana, la Xina va adquirint un paper internacional que inquieta Nova Delhi, que sempre ha comptat amb la seva aliança amb els EUA per contenir el seu veí. I Pequín pot veure en l’actual caos mundial una oportunitat per resoldre qüestions territorials allunyada del focus mediàtic. A més, pesa la revocació de l’estatut especial del Caixmir, que l’Índia considera un assumpte intern, encara que la Xina –aliada amb el Pakistan en aquesta disputa– ho veu com una amenaça.
Tot i la pacífica imatge de la Xina comunista, que des del 1949 va solucionar 17 de les 23 disputes territorials amb els seus veïns a costa de perdre territori, l’arribada al poder del nacionalista Xi Jinping ha ressuscitat la retòrica militar. La política de fets consumats és una vella tàctica per assimilar territoris en disputa, com demostra el conflicte de la Mar del Sud de la Xina, un conjunt d’illes situades en aigües internacionals i disputades per Taiwan, la Xina, el Vietnam, les Filipines, Malàisia i Brunei, que Pequín reclama com a pròpies i que, si les assimilés, li concedirien el control sobre un terç de la navegació mundial.
A poc a poc la Xina ha ampliat el terreny i ha aixecat infraestructures que poden tenir ús civil i militar als illots, com pistes d’aterratge, hangars capaços d’albergar avions de combat, radars, sensors i sistemes de comunicacions que, segons Pequín, estan destinats a l’observació meteorològica. Qualsevol analista amb seny en dubta.
