Indignats o desesperats

No estic indignada; avui estic corpresa, en trobar una nota a la motxilla del meu fill que sembla talment el missatge de socors de l'ampolla que sura a alta mar. És una crida desesperada per col·lectar aliments de llarga caducitat que el Servei Solidari i Missioner dels Caputxins del Convent de Pompeia, a la Diagonal de Barcelona, repartirà entre l'allau de persones desesperades que cada setmana formen cua endreçadament per recollir productes de primera necessitat.

Al vespre camino pel carrer Santaló i m'empasso les llàgrimes veient una cua de persones, amb carrets de la compra, esperant que un supermercat llenci aliments que considera que no estan prou bé per vendre, però que encara tenen vida útil. Aquestes persones, després de tres anys d'escanyament per la crisi econòmica, mengen els productes perfectament comestibles que el comerç rebutja.

A la mateixa hora, a plaça Catalunya, uns joves, esperant quiets dins una tenda de campanya de Decathlon, s' indignen perquè el sistema no els garanteix els mínims, habitatge i feina.

La meva amiga diu irònica que "les acampades acabaran a l'agost, quan els indignats marxin de vacances a Menorca". Em ve la imatge del nen que ho té tot però s'enfada amb el món i amb les normes establertes per facilitar la convivència familiar, i es queda de braços plegats i de morros, a l'habitació, fins que el papa el convida al cinema. Llavors ja no recorda que està enfadat i, tot content, compra crispetes i Coca-cola.

Potser cal revisar el sistema, però, transcrivint el que he vist, constato que ara per ara, gràcies a la criticada Església i a la qüestionada gran empresa, hi ha persones desesperades que, com a mínim, mengen. Aquest discurs dels carrets buits pot semblar demagògic, però precisament entre els indignats hi ha demagògia a carretades.