Indústria, ciència i tecnologia, l’únic camí
Molt freqüentment, els somnis es fan realitat. Als anys 60 Espanya va voler convertir-se en un país turístic, i ho va aconseguir. Trenta anys després, Barcelona va voler convertir-se –com Roma– en una ciutat turística, i ho ha aconseguit. Això últim ha reproduït a la ciutat el que s’havia esdevingut a la costa: un enorme augment dels preus immobiliaris a base de crear multitud de llocs de treball barats aconseguits fonamentalment a base d’immigració. La diferència és que si a la costa el fenomen va traduir-se en construcció massiva, a la ciutat s’ha traduït en una lluita per l’habitatge.
Aquesta visió de la ciutat ha gaudit d’un suport popular molt ampli encapçalat pel partit socialista amb el suport entusiasta de l’antiga CiU, i subsisteix avui sota el lema “jobs, jobs, jobs” de Jaume Collboni. Els comuns en tenen un d’alternatiu: convertir Barcelona en una ciutat provinciana; tan reposada com Amsterdam però sense la seva indústria. En la mesura que el somni turístic ha esdevingut un malson, és raonable que molts s’apuntin a aquest somni alternatiu.
Tanmateix, hauria de ser evident que tant un somni com l’altre condemnen Barcelona a la mediocritat, una mediocritat que s’està materialitzant a través de la marxa de la ciutat de multitud de joves ben formats que busquen realitzar la seva carrera professional en ciutats més dinàmiques, i principalment a Madrid.
En aquest context, dijous passat el vicepresident Aragonès i el conseller Tremosa van convocar un conjunt de professionals entusiastes perquè assessorin la Generalitat i l'ajudin a fer el millor ús possible dels fons que la Unió Europea dedicarà a augmentar la “fortalesa i resiliència” de l’economia europea accelerant “la doble transició ecològica i digital”. En el curs del debat, un dels convocats, Joaquim Coello, va sentenciar que “només hi ha un camí, que és el de la indústria, la ciència i la tecnologia”.
Em fa l’efecte que aquesta és la qüestió: si ens creiem o no que Catalunya pot reconstruir la seva economia basant-se en la innovació que surti de les seves universitats i dels seus centres de recerca –públics i privats–; si el nostre futur ha d’estar determinat per start-ups i per empreses com Grifols i no per seguir augmentant indefinidament el nombre de turistes que aconseguim atraure.
En un principi, els somnis susciten més escepticisme que entusiasme. Pasqual Maragall va tirar endavant el seu “pla d’hotels” gràcies al suport contra natura del PP, perquè la resta de grups polítics hi estaven en contra, com ho estaven els hotelers del moment. És oportú recordar que aquell pla consistia en impulsar la construcció d’onze (!) hotels, una quantitat que a l’opinió pública li semblava una maragallada més.
En un principi, dic, els somnis susciten més escepticisme que entusiasme, i ara està passant el mateix, de manera que hem de suportar que multitud d’opinadors es permetin el luxe de ridiculitzar amb displicència la possibilitat que Catalunya pugui reconstruir la seva economia sobre la base de “la indústria, la ciència i la tecnologia”. Tanmateix, el fet és que Catalunya està capacitada per protagonitzar aquest renaixement per la senzilla raó que ha esdevingut un pol de generació de ciència comparable a Bègica, Suècia o Dinamarca i perquè ha aconseguit crear un ecosistema –únic a Espanya i el cinquè a Europa– d’emprenedors i inversors especialitzats en la innovació científica.
Ara bé, de la mateixa manera que Espanya primer i Barcelona després es van convertir en destins turístics privilegiats gràcies al fet que, malgrat la indiferència general, els governs hi van apostar a fons fins que la burgesia va començar a invertir-hi els seus patrimonis, ara cal que els governs apostin a fons fins que la burgesia autòctona s’adoni que l'opció esmentada és la millor. En aquest context, que cometem errors com reduir les taxes universitàries per acontentar les classes mitjanes (les populars no les pagaven) a costa d’afeblir encara més les finances de les nostres universitats, posa de manifest que no tenim les idees prou clares.
El covid-19 ens està posant contra les cordes, i les urgències són moltes perquè és molt gran la desesperació d’aquells que han perdut els seus clients. En aquesta hora fosca, és important que tinguem el cap clar: l’aposta ha de ser per les nostres universitats, pels nostres centres de recerca, per les start-ups, pels espais d’innovació i pels inversors tecnològics. Ben invertits, els fons de la UE constitueixen una oportunitat única per fer un salt que sense ells ens costaria dècades de fer.