La indústria i els doctors
La deslocalització industrial va ser una de les idees força de la globalització. La producció de béns -i fins i tot la de serveis- havia de traslladar-se als països emergents, amb costos laborals més baixos. La societat de la informació escurçava les distàncies geogràfiques i permetia d'operar en el món global. Els països del Primer Món havien de jugar el paper de capitalistes i de consumidors, amb estructures econòmiques centrades en les finances, el consum i els serveis no deslocalitzables. Aquella part de la població dels països desenvolupats que quedés desocupada a causa d'aquests canvis podria viure subsidiada gràcies als excedents generats per la millora de l'eficiència de l'economia globalitzada. Sorprenentment, les coses no han acabat de rutllar tal com es preveia. No sembla que el Primer Món es pugui permetre el paper decadent que s'havia autoassignat: patim la síndrome del caçador caçat. L'acumulació de capital s'ha traslladat als països productors de petroli i a la Xina, amb la qual cosa són aquests països i no pas els nostres els que ara estan en disposició de fer de capitalistes de la nova economia global. Què ens queda, als països occidentals? Amb molt menys capital que abans, amb una població força envellida, l'únic que ens pot servir per intentar mantenir el nostre estat del benestar és el coneixement i la capacitat de fer les coses millor que els nostres competidors. La indústria, altra vegada.
En efecte, deixant de banda alguns països occidentals amb una base molt important de recursos naturals (casos de Noruega, el Canadà i Austràlia, entre d'altres) i alguns que són vistos com a refugis financers, els països del nostre entorn que encara s'escapen de la recessió són els que han mantingut unes quotes d'exportació manufacturera elevades. Alemanya, Dinamarca i Suècia, per exemple, exporten per valor de la meitat o més del seu producte interior brut. Dins de l'estat espanyol, aquest seria el model basc, tal com ha apuntat en Miquel Puig en alguns articles seus. Catalunya, malgrat haver patit les bombolles immobiliària i turística, encara conserva un teixit industrial i exportador sòlid: un estat català exportaria un 50% del seu PIB fora de les seves fronteres, la mateixa proporció que Alemanya.
Ara bé, el nombre de patents europees per milió d'habitants sol·licitades per Catalunya, tot i ser el doble que el d'Espanya, és només la meitat de la mitjana europea. La comparativa seria encara pitjor si es descomptessin les patents sol·licitades per les universitats i els centres públics de recerca. La indústria catalana hauria d'augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions, cosa que li permetria de blindar les seves quotes de mercat i el seu futur. En aquest punt, la cooperació universitat-empresa és fonamental. Cal, però, desfer alguns tòpics. Sovint es té la idea que el coneixement s'hauria d'escampar del sector públic al sector privat, que el transformaria en nous productes i processos sense cost per a la indústria. Això no funciona ben bé així. Perquè el coneixement pugui transformar-se en nous productes i processos, primer cal absorbir-lo . Això requereix que la indústria tingui investigadors actius que estiguin al corrent dels desenvolupaments científics i que siguin capaços d'assimilar els descobriments de la recerca que fan d'altres. Als Estats Units aproximadament el 40% dels doctors formats per les universitats treballen a la indústria. Més encara, l'any 2004 el 62% d'aquests investigadors industrials declaraven haver publicat un o més articles científics en els darrers cinc anys.
L'any 1994 la Universitat Carnegie Mellon va fer una enquesta a directors de laboratoris industrials de R+D dels Estats Units per determinar fins a quin punt les empreses feien servir la recerca pública. Per al sector farmacèutic, la recerca pública i publicada va revelar-se crucial. Per a la resta de sectors, jugava un paper no crític però tanmateix important. Moltes empreses deien que, més que suggerir nous projectes, la recerca pública els permetia de dur a bon port els projectes que havien engegat. A Europa, les quatre enquestes Community Innovation Survey (CIS) realitzades per la Unió Europea detecten un paper menys important de la recerca pública en el món industrial. Però hi ha una explicació: mentre que les enquestes americanes generalment s'adrecen només a les indústries amb departaments interns de R+D, les enquestes CIS inclouen moltes empreses sense cap tradició d'innovació ni departaments interns de R+D.
A tall de conclusió, perquè hi hagi una transferència efectiva de coneixement dels centres públics de recerca al sector privat, cal que aquest sector incorpori doctors que puguin comunicar-se amb el món científic. La incapacitat actual de les universitats per oferir feina estable als doctors que formen pot esdevenir una gran oportunitat per al país, si la indústria aposta decididament per incorporar aquests investigadors -si més no, els formats en ciència i tecnologia.
