La indústria de visitants ha de sobreviure

Per a una economia, disposar de recursos naturals hauria de ser un avantatge comparatiu ben clar. Al cap i a la fi, sempre hi hauria l’opció de deixar-los a la natura. A la pràctica, però, tot és més complicat. Així, als anys 70 els analistes econòmics van observar que als Països Baixos les exportacions de gas natural generaven una apreciació de la moneda que afectava negativament la competitivitat de la indústria (Dutch disease ). De fet, és fàcil trobar exemples de països on es pot dubtar que l’abundor de recursos naturals hagi estat una benedicció. Podria ser el cas de Veneçuela. Ara bé, seria erroni concloure que és una maledicció contra la qual no es pot fer res. També és fàcil identificar països on disposar-ne els ha anat molt bé. Exemples: el petroli per a Noruega o, en temps recents, el coure per a Xile. La clau és el bon govern. Garantir-lo, en el context d’una economia ben dotada per la natura, presenta reptes específics però no és impossible.

A Catalunya el discurs del nostre progrés econòmic ha posat l’accent en l’èxit a pesar de l’absència de recursos naturals. Però el cert és que en temps moderns hem descobert que en teníem un: l’entorn físic. I, més recentment, també un altre: el patrimonial. Recordo vívidament com explicava als meus amics americans, als anys 70 i 80 del segle passat, que a Catalunya teníem molt turisme però que evitava Barcelona, només li interessaven les platges del nord i del sud. Tot va canviar als 90: Barcelona es va posar guapa, va convocar el món a una gran festa i encara ballem al so del mestre Gaudí.

Ara bé, la indústria turística està qüestionada. S’assenyala que és una indústria de productivitat directa comparativament baixa. Cert, però d’això no se segueix que si la prohibíssim seria automàticament substituïda per una activitat econòmica d’alta productivitat. A més, la diversificació és un tret molt convenient per a la resiliència d’una economia. La catalana ho és força i, en el mix, la indústria d’atracció de visitants hi té un paper important. Amb la crisi actual, aquesta indústria s’ha col·lapsat i han aguantat altres sectors. En altres crisis, és el turisme el que amorteix el cop. No hauríem d’intentar que el sector sigui encara més gran però tampoc que sigui gaire més petit. Les alternatives no són prou clares. Per garantir el seu futur la indústria tradicional (automoció, química...) s’ha de modernitzar. Si reindustrialitzem competitivament omplirem les naus de robots i no crearem ocupació addicional. Sens dubte, l’economia dels serveis s’expandirà. Ens convé que això es tradueixi en llocs de treball d’alta qualificació. És improbable que aquests llocs de treball puguin absorbir els treballadors del turisme. En resum: no ens podem permetre decretar l’obsolescència del capital i el treball del sector turístic. Si Califòrnia o Nova York poden compatibilitzar economies vibrants i una activitat turística molt potent, per què no nosaltres?

El repte és com aprofitar el nostre avantatge comparatiu, i la fórmula ha de ser una bona gestió que aconsegueixi augmentar la productivitat directa a la indústria de visitants però també les sinergies positives cap als altres sectors econòmics. D’aquestes ja n’hi ha. Què ens dona, si no, la bona connectivitat de l’aeroport del Prat? Però cal treballar en d’altres. N’esmento dues.

1. Impulsar projectes conjunts de turisme i cultura ajudaria a millorar la indústria de visitants i oferiria més densitat cultural a Catalunya. Per als locals podria representar més cultura i més assequible. La cultura ara ja és un atractiu per a visitants. Sobretot l’arquitectura a Barcelona. Una bona iniciativa és Barcelona Obertura, promoguda per Barcelona Global, on el Liceu, el Palau i L’Auditori coordinen els seus programes durant dues setmanes intensives del mes de març. Podríem anar més lluny. Elevar, per exemple, el perfil de Barcelona en esdeveniments d’art (coordinats amb música?). És una inversió que podria ser molt rendible i no implicaria grans despeses inicials. Amb el que cada any la Generalitat es gasta en la F1 es podrien fer diverses exposicions del nivell de la de Mondrian ara visitable al Reina Sofia.

2. Un problema agut de Barcelona és la manca d’habitatge de lloguer assequible. Potser els visitants han contribuït al problema, o potser no. Però el que és segur és que poden ser part de la solució. Per exemple, els visitants tornaran després de la pandèmia i reapareixeran les iniciatives de promoció d’allotjaments turístics. La seva regulació, és a dir, els permisos, és a les mans de les autoritats públiques. Res hauria d’impedir que els permisos es condicionessin a la generació, en una proporció adequada, d’habitatge de lloguer assequible per part dels operadors.