Quin personatge de ficció podria ser Inés Arrimadas?

BarcelonaEn primera instància -quan només la vista treballa- s’assemblen com un ou a una castanya. L’una podria ser una rossa glacial de Hitchcock i l’altra és morena amb la pell del color de les oliveres andaluses. L’una parla fluixet, amb paraules escasses però tallants, i l’altra s’exalta, crida i interromp. Tanmateix, hi ha moltes coses que agermanen Claire Underwood (l’una) i Inés Arrimadas (l’altra). Totes dues comencen el seu recorregut sent percebudes com a segones d’un home -Frank Underwood i Albert Rivera- però ben aviat queda clar que poden anar més enllà dels seus mentors.

I després hi ha -i sobretot- el domini que tenen totes dues del gran joc de percepcions que és la política. Claire Underwood manipula el relat -“Nosaltres som el terror”, confessa- fins a fer creure al poble americà que el país està amenaçat per un enemic interior. I tàctiques de doctrina del xoc són també les que utilitza Arrimadas per instaurar la idea d’una fractura social a Catalunya que no existia fins que ella va començar a parlar-ne a totes les tertúlies -i no eren poques- a les quals se la convidava. “No cal que ho sentis, només ho has de dir”, aconsella la Claire al seu marit, en una nit de conspiració.

Totes dues polítiques, la de ficció i la real, són carismàtiques i agraden al poble. Hi connecten. Però l’ascens de totes dues té a veure, fonamentalment, amb suports discrets i opacs, d’aquells que no convé publicitar. En aquest sentit, Arrimadas aspira a presidir la Generalitat sense tenir ni un sol alcalde a Catalunya, perquè no ha treballat gens el territori, més enllà dels estudis de ràdio i televisió. La seva candidatura és populista en el discurs, com fa la Claire, però elitista en els suports. Ja ho deia Frank Underwood: la democràcia està sobrevalorada.