Com fer que els infants pobres no vagin de fracàs en fracàs
Santa Coloma de GramenetQuatre defensors entusiastes de l’educació van debatre aquest dijous a Santa Coloma de Gramenet, convocats per l’ARA amb la col·laboració del Banc Sabadell, sobre la importància de l’escola per arreglar l’ascensor social. Que tots anessin a favor de l’ensenyament com a eina cabdal no vol dir que coincidissin en tot. Hi va haver partit, especialment quan va entrar en joc l’equilibri (o desequilibri) entre concertada i pública. I quan al final el públic, igualment expert i ple de mestres, va obrir encara més el camp: i la burocràcia, què?, i el rol de les famílies?, i l’educació en el lleure?, i l’educació permanent?, i els models socials que els joves agafen de les xarxes?, i els valors?, i els serveis socials?, i les biblioteques? Sens dubte, l’educació és cabdal per fer més real la igualtat d’oportunitats, però no és condició suficient ni se la pot deixar sola. I el mateix es pot dir de la necessitat de més inversió en educació: en cal més però s’ha de fer bé. I, a més, amb diners no s’arregla tot. El clam era que l’educació és cosa de tots.
La primavera educativa que viu Catalunya des de fa uns anys, amb moltes iniciatives de canvi i innovació, es va notar en la vivor d’un debat a quatre que, sense amagar dèficits i problemes, va mostrar les ganes que passin coses d’una vegada. Josep M. Vilalta, secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, va ser demolidor amb els pressupostos: “Com a societat no ens creiem que l’educació ha de ser una prioritat política. Som el país d’Europa que inverteix menys en educació, estem per sota de la mitjana espanyola. I també tenim la taxa més baixa d’Europa en beques i ajuts”. I això en un context econòmic i social que va resumir amb dues dades més: “De les 272 regions europees, som la 68a en riquesa i la 163a en l’índex de progrés social”.
O sigui que, efectivament, l’ascensor social està avariat. De fet, per a l’impulsor i ànima del Casal d’Infants del Raval, Enric Canet, “més que un ascensor social individual ja necessitem un muntacàrregues” on hi càpiga molta gent i que arrenqui des de la planta baixa. És a dir, en l’etapa de 0 a 3 anys (o de 0 a 6), “que és l’edat fonamental i que ni està garantida ni és gratuïta. Després és massa tard, molts nanos ja van de fracàs en fracàs, amb l’autoestima baixíssima”.
Per a l’economista Elena Costas, el problema és que “l’èxit s’hereta, i no genèticament sinó si la teva família és benestant”. Si no, esclar, heretes el fracàs: “Per als infants desafavorits l’escola 0-3 és vital, mentre que per als d’entorns rics pot arribar a ser indiferent”. I, en qualsevol cas, Costas creu que un problema clau és la segregació, que pot tenir un origen residencial però que “en el nostre cas passa per l’escola concertada”.
La pedagoga Anna Jolonch, en canvi, creu que del que es tracta és de millorar el finançament públic de la concertada -com ara es pretén- perquè aculli més diversitat. “I si no ho fa que passi a privada”, remarca, i admet que també hi ha centres públics que acaben sent segregadors. La qüestió va quedar oberta. Hi ha debat.
Més consens hi va haver sobre potenciar els equips directius i donar autonomia real als centres. Es va remarcar que són compatibles la formació dels joves com a persones i ciutadans i la millora de la seva competitivitat de cara al mercat laboral -“Més que competitius, volem nois i noies competents, amb competències”, va precisar Jolonch-. I, finalment, la gran coincidència: tot pivota sobre els mestres, aquells mestres que creuen que tots els nois i noies se’n poden sortir. Els mestres entusiastes i compromesos. Els bons mestres!
