Infodèmia i futur
1. Un panorama galdós. Hi ha remei per a la infodèmia? En Jordi Camí la descriu així: “Una sobreabundància d’informació que fa que per a les persones sigui difícil trobar recursos fidedignes i una guia de confiança quan la necessiten”. Qui i com fa la mediació? Com s’organitza la tria? La confusió creix en un moment en què l’acció pública gira al voltant d’una crisi sanitària. És a dir, un d’aquells períodes en què la natural vulnerabilitat de la nostra condició es fa patent, amb poc marge per enganyar-nos amb fantasies per fer-la més suportable. Al mateix temps, la verticalitat multiplica la desconfiança. Les decisions es prenen de dalt a baix, amb la ciència com a coartada dels governants per justificar els seus brots autoritaris. I la ciutadania es troba amb la veu limitada: amb la por i la culpa en un costat i la banda dels complotistes a l’altre.
Eva Illouz diu que hauríem d'instaurar l’agnotologia “com l'estudi de la ignorància com a fet social”. El complotisme en forma part, però cal tenir en compte un detall no menor: “Si la ignorància es defineix per una absència de saber, el complotisme, al contrari, es presenta com un saber privilegiat, una quimera coherent i argumentada”. I té especial eficàcia quan la informació massiva està prenent forma de pandèmia. I quan els responsables de prendre les decisions sovint fan de l’explotació de la ignorància la seva força.
Ara som entre dos moments emocionals: la promesa de la vacuna com a anunci del moment d’alliberar-nos dels lligams que ens atrapen, que ha de lidiar amb la por als seus efectes no desitjats, alimentada per la cultura del complot; i el que en podríem dir la síndrome de Nadal, els dubtes dels responsables polítics entre una treva per donar peixet a una ciutadania que va passant de la por a l’angoixa i una presumible escalada en l’enduriment de les mesures de control de la pandèmia davant de la por dels governs a un nou desbordament. És tan gran la sensació d’improvisació que recorda els tocs de queda en cadena que es van declarar quan Macron, per sorpresa, va prendre aquesta iniciativa. La decisió de Merkel d'aplicar a Alemanya el confinament dur pot produir el mateix efecte cascada, com ja s’està veient.
2. El retrobament. L’excepcionalitat de la situació no ens ha de fer perdre de vista el que té d'indiciari de cara al futur pròxim. La pandèmia se n'anirà; la infodèmia continuarà. És en la lògica de la cultura digital. Quan les vacunes comencen a sortir del congelador per entrar als nostres cossos, nosaltres hem de preparar la sortida de les societats congelades en què portem ja prop d’un any. Desconfinar el futur passa perquè la ciutadania es retrobi més enllà dels espais privats, perquè, com diu Alice Lenay, “l’absència del rostre és una absència de reciprocitat”.
La democràcia, quan està viva, és un sistema en mutació constant i ara sembla amenaçada per les pulsions regressives d’aquells que volen reduir al màxim l’espai del possible aprofitant la complicitat dels ciutadans espantats. Les oposicions simples –ciutadans responsables, persones irresponsables- són temptadores per al poder. Però la sortida de l’atzucac no es pot deixar només en mans dels que manen: depèn de tots. I que el debat franc i constructiu, i no només la confrontació, torni a escena. Per una banda, hem confirmat l’essència de la nostra condició: la vulnerabilitat; per l’altra, hem constatat que, amb totes les diferències i els enormes abismes culturals, socials, morals, polítics que ens separen, som una sola humanitat, però que, com diu Edgar Morin, “no ens hem constituït com a tal”, ans al contrari: “La unificació tecnicoeconòmica del món que va dur el capitalisme agressiu dels anys noranta ha generat una enorme paradoxa: aquesta interdependència entre els països, en lloc d’afavorir un real progrés en la consciència i en la comprensió dels pobles, ha desencadenat formes d’egoisme i d’ultranacionalisme”.
Com va explicar Marvin Harris ja fa anys, moltes de les prohibicions consolidades tenen el seu origen en problemes materials (de salut i supervivència) i s’acaben perpetuant pel costum. Si volem evitar-ho, caldrà reforçar els lligams entre persones, més enllà dels espais considerats propis, per defensar la democràcia i la llibertat en temps de renovades fantasies autoritàries.
