Informació versus correcció política
Els mitjans de comunicació han de prestigiar la informació i no haurien de callar quan entra en conflicte amb la correcció política. No cal insistir en com es ressent del rebuig intermitent (perquè es fa inviable mantenir-lo) de l’anomenat masculí genèric. Us en poso només un exemple tret d’un projecte pedagògic:“El tema a treballar va ser decisió dels nens i les nenes a través d’un procés assembleari. Ells van triar les preguntes investigables”. ¿Us ha quedat clar si aquest ells inclou, o no, elsnens i les nenes? Però deixem la morfosintaxi i centrem-nos en un cas concret de lèxic en què els mitjans de comunicació sacrifiquen la claredat informativa en l’altar de la correcciópolítica: l’ús sinonímic d’ estranger i immigrant.
Immigrant vol dir “persona que immigra”, és a dir, “que arriba a un país per establir-s’hi”. Estranger vol dir “persona que és d’un altre país”. Tot immigrant era estranger, era d’un altre país. Deixa de ser estranger quan immigra, i continua sent considerat immigrant durant un temps incert i altament subjectiu. ¿És reprovable socialment arribar a un país per establir-s’hi: ser immigrant? Ara i aquí ho deu ser prou perquè la correcció política eviti la paraula. En diu, per exemple, migrants, un terme apropiat en la fase de desplaçament i des d’un punt de vista internacional, però inadequat en la fase d’establiment i des del punt de vista del país d’arribada. Bé, si és una correcció política comme il faut, en diu per sones migrants, per la fòbia al masculí genèric i per subratllar que són persones. La correcció política ho omple tot de persones.
Però es veu que l’absència de prefix no és prou desestigmatitzadora i ja fa temps que també en diu persones estrangeres. Així titula la Diputació de Barcelona un manual del 2007: Drets i deures de les persones estrangeres. Si el fulleges veus que parla dels immigrants i no, per exemple, dels turistes, als quals sí que es podria anomenar amb més propietat persones estrangeres. Ser estranger no estigmatitza perquè no fa pobre, perquè té fins i tot un cert glamur. “S’ha casat amb un estranger”, si parles d’una filla, vesteix molt més que no pas “S’ha casat amb un immigrant”. Ara, si la filla es casa amb un estranger potser se n’anirà a viure a Suècia, cosa que no acostuma a passar si es casa amb un immigrant.
Posem-nos seriosos. Si un terme descriu amb precisió el que es vol dir, una informació que aspira a ser clara i rigorosa no l’hauria mai de substituir per un d’inexacte només perquè el segon té unes connotacions menys negatives. Les paraules no són responsables de les percepcions socials i els informadors sí que són responsables d’utilitzar les que no confonen ni creen malentesos. No sé què té d’integrador entossudir-se a dir estranger a algú que ha decidit establir-se al nostre país. Però, més enllà d’això, només el fet que el nombre d’immigrants i d’estrangers que arriben a Catalunya cada any sigui tan diferent ja hauria d’invalidar aquesta sinonímia en l’àmbit del llenguatge informatiu.
