Elogi de les províncies

Com un cant de sirena que retorna, jo també he sentit la crida per fugir a províncies, per tornar a casa, després de 22 anys vivint a Barcelona. Parlar de diàspora seria una exageració, però la combinació de la duresa del confinament, l’evidència de l’emergència climàtica i la popularització del teletreball estan fent que la gent abandoni les grans ciutats per buscar assentaments més tranquils, més respirables, més espaiosos i menys transitats. El mite que al llarg del segle XX va reunir treball i capital, viure i malviure, està perdent pistonada. O això sembla. En aquest context estrany, de limitacions d’aforament, d’actuacions virtuals i a la carta, d’anul·lacions d’activitats, sembla que aquest antic mantra de la capitalitat també es contrau. Queden lluny els projectes megalòmans de les indústries culturals en què cada poble tenia el seu auditori i en què la capital desplegava el seu punch en esdeveniments puntuals de gran volada, portant el bo i millor de fora, noms grandiloqüents per a aforaments descomunals o selectes; un desplegament de l’esperit postolímpic, hiperhormonat, que encara fa salivar una part de la cort. Un tipus d’activitat cultural que no té estrictament a veure ni amb la qualitat de la proposta ni amb l’interès o valor cultural, sinó amb l’impacte quantitatiu sobre el territori en base a un turisme cultural de peregrinació massiva. A l’anomenat talent local li guardaven un lloc privilegiat en els obituaris. Per no parlar del talent jove, que gaudia d’aquesta condició fins que, en una el·lipsi inquietant, era recuperat en els mateixos obituaris. Faig paròdia d’un fet obvi: que hem viscut unes dècades d’excitació cultural basada en el “com més gran i com més de fora millor”. Des de la crisi del 2008 fins ara, la cultura s’ha hagut d’anar adaptant a les difícils circumstàncies, marcades per les retallades i la indiferència de la classe política cap al sector. Per això, quan ara m’aturo a pensar sobre el fet cultural, em surt en forma d’elogi, perquè posar en valor també forma part del pensament crític i perquè palpo en carn pròpia i aliena la dificultat de seguir endavant. Seguir és una proesa.

Des que ens van desconfinar s’ha pogut gaudir d’una programació cultural de gran qualitat. En un mes van tenir lloc l’exposició de Roc Parés al Bòlit i les jornades voltaiques de La Volta a Girona, basades, aquest cop, en la il·lustració, l’animació i l’arxiu; la tercera edició del VilaPensa de Vilafranca, amb la pregunta marc de Som humans?; la primera edició d’Opera Aperta a Granollers amb el tema Bacus, el sentit i la vida; i, d’aquí poc, el Festival Panoràmic (4a edició), també de Granollers, que enguany se centra en el concepte d’extimitat. Sense obviar activitats indispensables com el Liberisliber de Besalú, el Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac (i altres ciutats del Maresme), les trobades Visions 5.1 de la Conca de Barberà o el Festival Errant (Itineraris d’Art i Pensament), que acaba de viure la primera edició al Pont de Suert, i que cada any se celebrarà en un indret diferent. Aquest és només un tast de la vida cultural a províncies des del desconfinament fins ara.

La primera vegada que vaig sentir Slavoj Zizek va ser a Girona el 2004, al Centre Cultural La Mercè. Érem unes 40 persones mogudes més per la curiositat que pel fanatisme, aquesta eina cultural d’aires caníbals que ho liqua tot i que no descarta cap manifestació cultural ni cap ideologia, tot li és útil. El fanatisme a província queda, en certa manera, capgirat per la proximitat. I aquest és el valor d’iniciatives semblants, et retorna la intimitat que havies perdut en llocs impersonals i massificats, com les grans ciutats, les xarxes socials o els grans esdeveniments. Una intimitat que no té tant a veure amb la privacitat, sinó amb el fet de gaudir de l’espai necessari per pensar i sentir des d’un mateix. De fet, la terminologia no enganya: un trending topic, un must, un rècord, un èxit, un triomf, una experiència única… Així s’explica el relat cultural. A base de fer créixer l’èpica, hem perdut tot allò que la proximitat ens ofereix de singular: un principi de relació basat en la configuració del sentit propi, en la reciprocitat i en l’especificitat insubstituïble del lloc que es filtra en el desenvolupament de l’acte com a experiència i com a forma. El Vinseum et dona un tastet de vi d’allò més bo abans de començar a xerrar, i quan acaba et recull en un sopar de germanor ple de preguntes sense resposta; la directora del Museu de Granollers t’acompanya amb cotxe a casa i et xiva que l’arqueòleg especialista era el tècnic de so de la jornada. Per no parlar dels torns de preguntes dels públics, sempre exigents, actius i diversos. I te’n fas creus que equips que van de les 5 a les 10 persones donin vida als espais, amb programacions molt arriscades, lidiant sovint amb l’infrafinançament i les mateixes intervencions que pateixen les grans institucions de la capital, però amb molts menys recursos. S’ha de ser valent per no caure en el costumisme, les rutines i el folklore –una temptació fàcil a província- o en l’impersonalisme o el populisme missaire d’algunes agendes internacionals i l’ostentació d’un múscul cultural basat en l’star system -un tic de classe que la capital de vegades manifesta-. Perquè el perill de les endogàmies i els fratricidis es viu arreu. S’ha de ser curiós i obstinat de mena per articular i forçar aquestes propostes culturals, que, de forma inicial, són com una espècie de singlot en el territori, però que acaben sent puntals articuladors, moments emblemàtics per als seus conciutadans, espais de reflexió, creació i intimitat compartida que configuren una xarxa territorial d'irrigació de vida.