Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Un rellotge per aturar el temps; per guanyar-lo”, em respon. M’emplaça a entrevistar Jaume Ripoll.
Ingrid Guardiola: “Les relacions virtuals ens fan ignorar la diversitat del món”
Forma part d’una generació que va créixer enganxada a la tele; segurament d’aquí neix el seu interès per la imatge
Té un currículum que provoca enveja admirativa. Forma part d’una generació que va créixer enganxada a la tele. Segurament d’aquí neix el seu interès per la imatge, element central i comú denominador de les seves obres i reflexions. “Per entendre la nostra cultura actual és interessant utilitzar les imatges com a eines antropològiques, més enllà de ser mecanismes de distracció”. Aquesta tardor es publica el seu primer assaig, L’ull i la navalla (Arcàdia), en què parla del paper de les imatges al segle XX i de com l’excessiva virtualització de les nostres relacions acaba afectant les nocions que tenim d’espai, de comunitat i d’esfera pública.
Des de fa tres anys coordina el projecte d’assaig documental Soy Cámara, del CCCB. Guardiola explica que, amb la voluntat d’aplicar un principi ecològic de les imatges, a cada capítol reflexionen “sobre algunes de les urgències del present: temes de gènere, la barbàrie, la falta de llibertat i de drets humans”. Sobre el règim de l’aparença al qual estem sotmesos, considera: “Les xarxes socials, i fins i tot la feina, són àmbits de visibilitat, però què passa quan deixem de ser visibles? ¿I com és d’urgent la necessitat de desaparèixer en un món que ens obliga a ser visibles?” Parlem dels grans empresaris, com Mark Zuckerberg, que “en una deriva dels liberals de fa un segle, desapareixen rere les seves interfícies i han personificat el poder d’una manera bestial”. Pel que fa a les xarxes socials, creu que “el problema és delegar la nostra vida a l’espai virtual amb interfícies absolutament programades i controlades i on les relacions socials venen determinades per algoritmes que determinen les nostres futures memòries, afectes i relacions personals”. Interactuem amb moltíssimes persones virtualment, però “amb la majoria mai ens hi creuarem físicament”. “A les xarxes trobem perfils molt similars als nostres -el món segons nosaltres mateixos-, cosa que ens porta a ignorar el món real amb la seva diversitat i complexitat. Reforcem les nostres posicions, ens acabem radicalitzant i perdem la necessitat d’argumentar els nostres preceptes ideològics davant qui no pensa com nosaltres”.
A Casa de ningú, el seu primer llargmetratge, a través de l’observació d’un geriàtric urbà i una excolònia minera intenta entendre què passa quan deixem de ser productius. “A la classe treballadora de la generació dels nostres avis els han suplantat la vida”. Han viscut per treballar i quan la feina desapareix “tenen actituds d’acceptació i gratitud, però volen morir perquè ja no els queda res i tenen la certesa que vivim massa i malament per la medicalització de la mort i la vellesa”. Li sembla bonic parlar obertament de la mort amb aquests avis i àvies perquè “la falta de relació amb la nostra pròpia mort ens fa tornar uns éssers molt menys ètics i conscients. Saber que som finits ens fa obrar amb certa responsabilitat”.
Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí