La insatisfacció de Carles Riba i Antonio Machado
Quan passa un cotxe. Hi puges o no hi puges. Un sí o un no: un monosíl·lab canvia el futur. No volien pujar-hi. No volien marxar. Però les coses s’anaven posant negres, negríssimes. I en Carles s’entossudia a no pujar al cotxe: “No, no puc. Hi ha una pila de gent que depèn de mi”, repetia. I era veritat. Hi havia, per exemple, les bibliotecàries, que li deien: “Senyor Riba, si vostè també se’n va, qui ens quedarà?” I l’home d’ulleres europees es va quedar. Però va arribar el dia. Un diumenge de finals de gener de 1939. El conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, va picar a la porta de casa: “Ara és el moment. Aquesta tarda a les quatre hi haurà un cotxe”. I Carles Riba, el poeta, i Clementina Arderiu, la poeta, marit i muller, van pujar al cotxe.
Van arribar afuats a Girona. Arderiu ens l’ensenya: “La ciutat era plena de diputats del Parlament català. Tothom es coneixia. Hi havia mig Barcelona. Semblava una festa major. Però l’endemà Girona era buida a més de glaçada. Vam sentir per la ràdio que els nacionals havien entrat a Barcelona”. Estampida. Cap a França. A la frontera magmàtica es troben el poeta Antonio Machado, enmig de “Gent per terra embolicada amb flassades i matalassos. Els gendarmes cridaven: « Avancez ». Nosaltres, com que estàvem vacunats, podíem passar. Vam dormir a la nit amb els Machado i tota la colleta en un vagó de tren. En Machado estava desolat, pobre home. En Carles, per a animar-lo, li va dir: « Ya lo ve usted, don Antonio, ya estamos en Francia ». I ell va contestar: «Hallarme en Francia y como un mendigo. ¿Le parece a usted que me comprarán este reloj de oro que perteneció a mi padre? » A Ceret ens vam acomiadar i no el vam veure més”. És el diàleg i la imatge de l’enfonsament. De l’ensorrament genètic, repetitiu i perpetu que és això que mal anomenem estat espanyol. Per això ara som més a un altre enfonsament que no pas a cap enlairament. No pot ser d’una altra manera. Veureu.
No s’ha arribat encara al final del tobogan. No comencem res: estem, en gerundi, acabant de desintegrar-nos. Tot s’haurà d’enfonsar fins a l’epicentre de la terra i més enllà de l’enllà. No hem tocat fons. Hi ha un eco que sento, i ressento, des de fa anys i arriba fins avui: tot això encara ha d’escombrar més gent (i coses). Se sap. Encara han de caure més líders, i no líders, polítics (i no polítics, esclar), d’aquí i d’allà. De Catalunya i d’Espanya. Hi haurà més escombra: la de la repressió, la de l’esgotament, la de la desil·lusió, la de l’enveja, la de la trampa, la de girar full, la de... tantes coses. Fins que hi hagi un Pessebre sense figuretes. Fins que només hi hagi molsa. El futur no és el que tenim davant. Ni aquesta investidura. Ni aquest Govern. Ni aquesta taula, ni aquesta cadira, ni aquest armari, ni aquest mobiliari: res. Tot tardarà molt a veure’s. El país que queda, el país que quedarà. Difícil dir.
Que difícil és no enfonsar-se quan tot s’enfonsa. Però un dia tocarà tot terra. I damunt la terra brotarà el vers immortal del fruiter de Machado: “ Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya ”. A qui se li podrà adjudicar en el futur? A Catalunya? A Espanya? Qui després de l’enfonsament final, total, integral i letal quedarà dempeus? Però “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré? / Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?”, escrivia el poeta Pere Quart (Joan Oliver) a la mort de Carles Riba el 1959, quan el pedagog Alexandre Galí sentenciava: “Se’ns ha mort mig Catalunya”. Les preguntes de sempre clavades a la terra de sempre. Les interrogacions d’un món antic que encara no tenen resposta al segle XXI. Som una insatisfacció. I, de nou, apareixerà la repetitiva i ancestral gran pregunta: quin serà el proper cotxe per pujar? ¿El cotxe d’un nou exili tristament, desesperadament? ¿O el cotxe per tornar a casa lliurement, definitivament? Veurem.
