Instint i civilització

Després d’Emilio Salgari i Jules Verne és l’escriptor que més vaig llegir a la infància avançada. Jack London ho tenia tot per poder interessar-me: un sentit innat de l’aventura, un exotisme cridaner i la presentació de temes que connectaven subtilment el nen i l’adult. Segurament el que vaig llegir abans van ser els relats complementaris La crida salvatge i Ullal blanc. No sé si vaig entendre per complet el seu significat, però em vaig deixar commoure, com tants, per la meravellosa força de l’instint mostrada a les seves pàgines. Vist des de l’actualitat, London va ser un avantguardista en plantejar la violència de la relació de l’home amb els éssers del seu entorn. Els animals eren salvatges, si bé no igualaven en salvatgisme l’ésser humà.

Amb el temps la meva narració preferida de London ha estat El llop de mar. Potser hi va contribuir l’adaptació cinematogràfica de Michael Curtiz amb un imponent Edward G. Robinson com a protagonista. El perfil psicològic i moral de Wolf Larsen, un dels personatges principals, em recorda el de Kurtz a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. En ambdós casos es tracta d’algú que, en termes nietzscheans, es troba més enllà del bé i del mal. Wolf Larsen, el llop de mar, converteix en destrucció tot el que toca perquè, com Kurtz, ha descendit excessivament a la sima del cor humà.

Jack London deia que escrivia no per fer literatura sinó per guanyar-se la vida. Ho va aconseguir sobradament i al final de la seva vida va comprar una granja que havia de ser un reflex de les seves creences. Tanmateix aquestes eren complexes, contradictòries i, en part, ingènues: una barreja de socialisme, anarquisme i filosofia nietzscheana. London no va aconseguir dur a terme el seu projecte, però va tancar els seus ideals i il·lusions en un gran llibre, Martin Eden, una de les millors novel·les autobiogràfiques de la literatura moderna.