Els intel·lectuals subordinats als partits polítics

Psicòloga social i escriptoraEl 1970 tres-cents intel·lectuals catalans es van tancar a l’abadia de Montserrat i van impulsar un manifest que exigia llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació.

A part d’alguna excepció, el parnàs intel·lectual madrileny, tant de dretes com d’esquerres, no va fer cap gest. Obliterava la “qüestió catalana”. El silenci formava part de l’estratègia d’ofegament graonat, lingüístic i econòmic, que l’Estat aplicava a Catalunya.

Aquest joc vexatori ha continuat amb alts i baixos fins que, amb el PP al govern, les coses s’han podrit del tot. Hem passat del catalanisme clàssic a la reivindicació d’un estat propi per a Catalunya. Forçats a tenir-nos en compte, l’estratègia de la intel·lectualitat consensuada amb el govern de l’Estat ja no és el “t’ignoro” sinó el càstig. Es despengen com a defensors de la societat civil quan en realitat es dediquen a fomentar l’enveja, l’odi ètnic i els estereotips que ens defineixen com a negociants avars, fenicis, creguts i insolidaris. Es continua enganyant i mantenint desinformada gran part de la ciutadania espanyola, que s’exhibeix contrariada i ens rebutja. Un mètode fantàstic amb el qual es pot evitar que el ramat d’ovelles presti atenció a tot allò que de debò succeeix al seu voltant i així es mantingui distret i controlat. Em refereixo, esclar, als robatoris i al frau a mansalva. Espanya, el país més corrupte d’Europa. Com si res.

Avui els espanyolistes s’emparen en un discurs simplement normatiu sabent com sospito que saben que no hi ha res millor per radicalitzar les afiliacions grupals i inflamar el separatisme. Els psicòlegs socials disposem de teories que n’expliquen els mecanismes. I així el poder polític de l’Estat, abrigat en aquesta retòrica que pot semblar objectiva, aplica la repressió i l’empresonament. Tota una pomposa dialèctica de lleis tremendament enverinada que li permet esquivar el diàleg, prendre el poder i desviar el focus d’atenció de la ciutadania.

Aquests últims anys, els nous canals de comunicació -internet, YouTube, Twitter, Facebook…- han marcat la diferència en relació amb revoltes anteriors. Impressiona l’ininterromput flux de missatges que circula per les xarxes socials. El teixit social pot canalitzar valors i creences, i sobretot les seves emocions. Però no ens equivoquem: l’opinió pública són les ments emotives i emocionades del que diuen i fan els polítics. Tot un cosmos molt competitiu en el qual els partits lluiten entre ells per apoderar-se dels electors; un món molt tancat de jocs de poder. També els intel·lectuals són peces essencials en l’opinió pública. La seva tasca ha de ser de crítica del poder polític i evitar que l’opinió pública quedi únicament a les mans de les consignes de partits. Allò que les persones valoren i jutgen és una part bàsica de la seva realitat social; la manera com configuren les seves cognicions en relació amb el que succeeix forma part d’aquesta realitat, en la qual, utilitzant les eines precises al seu abast de transferència i influència, els intel·lectuals haurien de ser filtre i prisma. En aquest sentit, trobo a faltar un corpus teòric fruit de la reflexió profunda de la intel·lectualitat catalana. Trobo a faltar una agrupació capdavantera d’erudits, doctes, savis, pensadors, filòsofs. Un front comú format per les persones que tenen influència en la societat pel prestigi de la seva intel·ligència i poder de raonament, i sobretot per la capacitat crítica. Perquè el problema que veig és que la tasca del gruix d’intel·lectuals està unida i travada pels partits polítics. De la diversitat dels partits i més encara de la conflictivitat entre ells germinen i pul·lulen innombrables i contradictòries veus que s’escampen per les xarxes socials. L’aura romàntica d’autenticitat i confiança que hauria d’envoltar els intel·lectuals com en paper de cel·lofana es ressent quan el ciutadà no sap qui dimonis es comunica ni la certesa del que es comunica. ¿Un lliurepensador que ha trobat espai en les xarxes? ¿Un intel·lectual que secunda els interessos de partit per impedir l’ostracisme?

Tenir a la garjola polítics en nom de postures exclusivament normatives que, de retruc, s’utilitzen com a cortines de fum, i ignorar el joc democràtic de negociació política, és, com a mínim, un delicte moral. Urgeix una àgora de pensament desvinculada dels interessos partidistes que treballi aquesta ignominiosa situació. Que abraci els drets humans, que convenci pel seu corpus ideològic, digui les coses pel seu nom i aixequi els ànims afeblits de, tal vegada, milions de catalans. ¿Aquest moviment intel·lectual és possible, avui dia? Faria falta transformar el sistema de partits incorporant-hi llistes obertes, una transparència absoluta i posar els valors del bé comú, el benestar i la cohesió social i la cultura al centre de l’acció política.