La intel·ligència artificial envaeix internet

El 1997, l’ordinador Deep Blue, d’IBM, va guanyar una partida d’escacs a Garri Kaspàrov. Aquesta setmana Google presumia que el seu programa AlphaGo ha guanyat cinc partides de go a Fan Hui, el campió europeu d’aquest joc de taula oriental. Semblen dos casos similars de màquines que superen humans, però hi ha diferències molt significatives. Fa 19 anys el triomfador era un fabricant d’ordinadors aplicant força bruta computacional per resoldre més de pressa un problema complex, però amb una quantitat relativament limitada de solucions possibles. En canvi, qui ha guanyat ara és una empresa d’internet, atacant un problema molt més complex mitjançant software que emula els processos de raonament i aprenentatge de la ment humana, simulant els milions de connexions que hi ha entre les neurones del cervell. Després d’haver ensenyat les màquines a pensar, el pas següent és fer que pensin soles. I ens hi anem acostant.

La intel·ligència artificial (IA) no és una disciplina nova: fa dècades que es coneixen les xarxes neuronals, tot i que no eren viables perquè no hi havia prou potència de càlcul, i la literatura i el cinema futurista n’han parlat sovint. Però en els últims mesos la IA s’ha situat en primera línia de l’actualitat. Això no ha passat només per la mort diumenge passat del matemàtic nord-americà Marvin Minsky, que va formular fa més de 40 anys els principis de la IA. La IA ha sigut també un tema destacat del Fòrum Econòmic de Davos, on diversos experts han pronosticat pèrdues massives de llocs de treball per la substitució d’humans per màquines en les professions més diverses.

Com a teló de fons, la pressa que els ha agafat als grans del sector tecnològic per fitxar personal i adquirir empreses relacionades amb la IA i les tecnologies de l’aprenentatge mecànic ( machine learning ) i l’aprenentatge profund ( deep learning ), vinculades a les dades massives ( big data ): Apple ha comprat Perceptio, que desenvolupa IA per a telèfons mòbils, i Emotient, que detecta emocions analitzant l’expressió facial. L’esmentat AlphaGo és una creació de la firma britànica DeepMind, que Google va comprar l’any 2014, i la seva filial alemanya acaba d’invertir en el centre DFKI de recerca en IA d’aquell país. Intel ha adquirit Saffron, creadora d’una plataforma d’informàtica cognitiva semblant a Watson, d’IBM. I Amazon, Facebook i Microsoft han fet moviments en la mateixa línia.

A més, en poques setmanes ha tingut lloc un fenomen sorprenent: diversos d’aquests gegants tecnològics han posat les seves tecnologies d’IA a l’abast de tothom. Google va obrir foc al novembre alliberant el codi informàtic de TensorFlow, el reconeixedor d’imatges i veu que hi ha al darrere de serveis com Google Now, Translate o el detector de correu brossa de Gmail. Microsoft va contraatacar fent públic el codi de CNTK, el cervell artificial que impulsa el traductor en temps real de les converses a Skype i l’assistent intel·ligent Cortana dels equips amb Windows 10. CNTK ja feia mesos que estava disponible per a aplicacions no comercials, però ara altres empreses poden incorporar-lo també als seus productes. Baidu, el Google xinès, ha alliberat el codi d’aprenentatge que fan servir les seves aplicacions de reconeixement d’imatges i de detecció de programari maliciós. Facebook ha aplicat aquesta obertura al hardware, publicant les especificacions dels seus servidors Big Sur especialitzats en IA, que no fan servir processadors convencionals sinó GPU, els xips especialitzats en gràfics que porten les consoles, produïts per empreses com Nvidia, que també ha obert la seva pròpia línia de negoci basada en IA.

Què els ha agafat a tots plegats amb la intel·ligència artificial? Doncs cada empresa té els seus propis motius, però totes comparteixen el mateix interès: optimitzar els seus processos de negoci. Google i Facebook volen que els anuncis que ens mostren siguin més rellevants; Uber, que els seus cotxes estiguin desocupats menys estona; Alibaba, haver de dedicar menys recursos a classificar i etiquetar manualment les imatges dels productes que els clients posen a la venda; Twitter, identificar les imatges pornogràfiques que publiquen els usuaris, i Amazon, saber amb més precisió quins productes podem estar disposats a comprar-li i en quins magatzems ha d’acumular més existències. En tots aquests casos, els sistemes funcionen millor com més dades tenen per analitzar, i van aprenent amb l’ús, de manera que els teus propis serveis milloren si aplicacions de tercers fan servir el teu codi i hi ha més usuaris valorant i corregint els resultats. Per exemple, el cercador d’imatges de Google va començar mostrant fotografies de persones de color quan li demanaves imatges de goril·les, però ja no comet aquest error. Un sistema de vigilància poc entrenat podria avisar els bombers quan una càmera capta una flama i la cara d’un nen a la mateixa imatge... fins que algú observa que el nen només està bufant una espelma.

Cap empresa confia encara exclusivament en la IA, però hi descarreguen cada cop més tasques: si un sistema de reconeixement d’imatges és fiable al 90%, els milers d’operaris que abans les etiquetaven manualment es poden concentrar en el 10% restant. Aquest és un camp en què la IA està entrant amb força: institucions sanitàries la fan servir per prequalificar imatges mèdiques, i l’empresa catalana Restb està negociant amb diverses webs immobiliàries i d’anuncis classificats l’adopció del seu sistema, que etiqueta automàticament amb més del 95% de precisió si una fotografia correspon a una cuina, un dormitori o un bany. La IA també és a l’ordre del dia en l’automoció, amb la vista posada en els cotxes autònoms a finals d’aquesta dècada. La promesa de menys accidents quan no hi ha un conductor humà només es podrà fer realitat si els detectors dels vehicles són capaços de reconèixer sense errors tots els objectes de l’entorn, i si les xarxes 4G i 5G ofereixen una latència prou baixa que permeti consultar instantàniament els dubtes al núvol.

La intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se. Un detall que ho demostra és que ja té les mateixes complicacions legals que afecten altres aspectes del sector tecnològic: empreses americanes com Google i Facebook han estat obligades en alguns estats europeus a desactivar funcions de reconeixement facial de les seves aplicacions, perquè el seu grau d’encert és tan alt que contravé la legislació sobre privadesa.