El cas Iqoxe i la lentitud dels plans d'emergència
BarcelonaEl 14 de gener farà un any de la terrible explosió mortal a Industrias Químicas del Óxido de Etileno (Iqoxe), al polígon tarragoní de la Canonja. Aquell accident va provocar tres morts -dos treballadors i un veí a qui va matar una planxa que va sortir disparada a més de dos quilòmetres- i vuit ferits, a més d'importants pèrdues econòmiques. La investigació judicial sobre el que va passar està en marxa i avui oferim un avançament de les conclusions provisionals del sumari, que mostra dèficits tant en el material com en seguretat, a més de moltes denúncies de sobrecàrrega de treball dels operaris. A més, també s'han posat en marxa les ajudes per als veïns afectats per l'explosió, tot i que encara no han pogut arribar a tothom per la lenta negociació de les assegurances. El més preocupant, però, és que no s'ha avançat en assegurar una eficiència més gran del pla d'emergència.
En aquell moment hi va haver moltes crítiques per com havien funcionat les alarmes i el control de l'aire i la contaminació. El Pla Especial d'Emergència Exterior del Sector Químic (Plaseqcat) continua sense prou recursos, i no tranquil·litza gaire que un any després l'alcalde de Tarragona asseguri que s'està avançant i que hi ha el compromís que en els pròxims pressupostos de la Generalitat hi haurà un partida prioritària per dotar-lo, per exemple, d'una xarxa de sensors per detectar ràpidament la toxicitat dels núvols de fum que es poden desprendre en un incident com el d'Iqoxe. Ens posem, doncs, a un any com a mínim per poder-ho fer, quan hauria de ser un tema prioritari que afecta una àmplia zona del territori.
La indústria química del Camp de Tarragona és una font de riquesa i de treball important per al país, però també és una indústria complexa que requereix mesures de seguretat especials i un pla de control molt estricte que doni seguretat al veïns i als treballadors de les diferents empreses. L'explosió d'Iqoxe va ser un advertiment i hauria de servir per accelerar i millorar totes aquestes mesures de manera ràpida, perquè seria un drama que pogués passar de nou. Tenim exemples que la desídia en aquests controls pot tenir resultats funestos -no és comparable, però no està de més recordar el cas de Beirut, fruit de la manca de diligència de diverses capes d'autoritats, funcionaris i empresaris-, i hem d'assegurar-nos que la seguretat sigui estricta. Els veïns del Camp de Tarragona reclamen un control de seguretat química més estricte, un pla complex i ben dotat que els permeti estar segurs que poden viure tranquils.
Massa vegades, quan hi ha hagut un desastre, natural o provocat, abunden les promeses de plans de millora de la seguretat o d'inversions en la reconstrucció que després es dilueixen sense que se'n sàpiga res més. Hem après, també amb la gestió de la pandèmia del covid-19, que la previsió i la inversió en sectors que sabem que són claus, en aquest cas la sanitat, són fonamentals per fer front a un futur en què ara ja sabem que no podem descartar tot tipus de desastres. No és tracta de ser catastrofistes sinó previsors i, sobretot, responsables.
