El sistema còmplice construeix i protegeix els violadors

Periodista i codirectora del màster Gènere i Comunicació (UAB)La interlocutòria que ha deixat en llibertat provisional els cinc violadors de Pamplona és un avís de desprotecció i de por cap a les dones. Un cop, també, contra el moviment feminista ben articulat, present als carrers i als mitjans de comunicació. Un cop que no hauria d’haver-nos sorprès perquè és la conseqüència lògica d’una sentència que no reconeixia l’agressió en grup –nosaltres llegim 'violació'– malgrat totes les proves. Però ni aquest avís ni els insults i les amenaces que rebem i que sempre es dirigeixen cap al nostre cos violable faran callar un moviment feminista que ja fa temps que ha dit prou. N’estem fartes i no volem assumir decisions judicials i polítiques que ens menystenen. Unes decisions que no tenen en compte la dimensió social del dret en un cas que crea alarma social i que situen els drets dels agressors condemnats per sobre dels drets de l’agredida.

L’evidència que hi ha un sistema heteropatriarcal indecent, del qual el poder judicial forma part, ens ha fet sortir al carrer, omplir la xarxa i ocupar els mitjans. No som Caputxetes Vermelles, sabem qui és, qui són, els llops. I també sabem que plegats exerceixen el seu poder contra les dones per imposar el que Nerea Barjola anomena 'terror sexual'. Ens volen a casa, submises i callades, perquè, si no, el seu sistema no se sosté. Ens volen adoctrinar mentre ells es protegeixen en un espai d’impunitat legalitzat, ja sigui per sentències judicials o per omissió política. I en aquest marc social les feministes som un perill, tot i ser pacífiques i pedagògiques, ja que no entrem, de moment, en el joc violent que sembla que és l'únic llenguatge que entenen.

La llibertat sota fiança dels cinc violadors emet un missatge clar que legitima i ofereix impunitat als agressors sexuals. És un avís per a totes les dones. Un avís vergonyós i esgarrifós que ens situa en clara indefensió perquè, malauradament, aquests agressors no són cap excepció i la resta prenen exemple: ens poden violar. Ho hem comprovat amb la campanya #Cuéntalo, que en només dues setmanes ha visibilitzat més de dos milions d’agressions patides per dones, segons dades de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya. Agressions sexuals que encara són delictes ocults perquè les dones continuem tenint vergonya, sentint-nos culpables, incompreses per l’entorn, per la policia i pel poder judicial. De raons no ens en falten.

Mentrestant, ells, els agressors, se saben protegits per un sistema còmplice que ens llegeix com a cossos violables, qüestiona la nostra paraula i sobretot nega els nostres drets humans. Ells són culpables, per descomptat, però ho són també els seus còmplices, que ara els construeixen com a víctimes i deixen la dona, totes les dones, novament exposades a la violència. Ells són culpables, no són víctimes, perquè drogar-se o anar de festa no és cap excusa; perquè la no defensa aferrissada d’una dona no vol dir consentiment; perquè un silenci no vol dir sí. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: els potencials violadors són els homes fruit de la societat masclista, a la qual encaixen perfectament. No són monstres, són homes que exemplifiquen la trama masclista de l’heteropatriarcat; són homes que tenen vides quotidianes rutinàries, família i feina i això no els impedeix violar. Hem d’identificar els violadors com a homes integrats en el sistema justament perquè el sistema els ha construït, els justifica i els protegeix, i ells se n’aprofiten. Insisteixo, no són víctimes, les violències sexuals només tenen una víctima –la dona– i un agressor –l’home–, i els papers no es poden canviar per moltes sentències o decisions judicials que intentin demostrar el contrari.

Sí, és cert, la llibertat sota fiança ha estat un cop brutal contra les dones i contra la societat. Però no ha estat mortal. Ho expressa molt bé el 'hashtag' #ÉsUnaGuerra, i estem disposades a guanyar-la. Aquesta batalla l’hem perduda, però no ens hem rendit. Els violadors podran anar lliurement pel carrer sense por i ella, nosaltres, no. Continuem la batalla, les feministes hem ocupat els carrers per dir que no permetem decisions judicials que s’imposin sobre els nostres cossos i la nostra llibertat. Però amb això no n’hi ha prou, cal construir un horitzó més ambiciós d’intervenció política i social feminista que dinamiti des de dins el sistema. Hem d’ocupar els espais institucionals i transformar-los perquè, si no ho fem, ells continuaran dominant-los i nosaltres continuarem sotmeses al terror sexual.