Últim avís per a un pacte d’estat contra la violència de gènere
Afinals de setmana es presentarà a votació el dictamen de la subcomissió del Congrés sobre el pacte d’estat contra la violència de gènere, que ha rebut 600 propostes de l’Observatori contra la Violència Masclista, en què han treballat ajuntaments, comunitats autònomes i més de 40 associacions de dones i feministes. Però la confiança en aquest informe és mínima si tenim en compte que aquesta subcomissió ha patit nombrosos ajornaments, s’han qüestionat un nombre significatiu de les més de 80 compareixences i s’ha ampliat fins a tres vegades el termini per a l’informe final.
Un procés de diàleg que ara per ara no garanteix un canvi clar de la legislació ni el compliment de les lleis i convenis internacionals en matèria de violència masclista als quals el govern espanyol es va comprometre quan va ratificar la convenció CEDAW de les Nacions Unides i el Conveni d’Istanbul. Aquestes ratificacions suposen, en principi, que es legisli incorporant altres tipus de violència masclista més enllà de la que s’exerceix en l’àmbit de la parella i exparella, i que s’hi sumin violències quotidianes i sistemàtiques que patim les dones, com ara les violències sexuals o els feminicidis comesos fora de l’entorn íntim; la mutilació genital femenina; el matrimoni forçós; la violència obstètrica; la violència contra les dones grans o amb diversitat funcional, o la violència contra dones migrants treballadores del servei domèstic, entre d’altres. A hores d’ara l’incompliment legislatiu és la norma, i així es reflecteix, any rere any, en els informes de la Plataforma CEDAW Ombra, que engloba unes 60 organitzacions feministes de tot l’Estat. El nou informe que es presentarà a finals de mes davant el Comitè de l’ONU confirma que, dos anys després que aquest organisme determinés que les mesures d’austeritat introduïdes per l’estat espanyol havien tingut un impacte desproporcionat sobre les dones, la situació no ha millorat. En aquest mateix informe s’adverteix que el procés cap a aquest pacte d’estat és lent i poc transparent i “no garanteix que es tradueixi en un canvi clar de la legislació”.
Un altre dels àmbits recollits i que suposava una àrea en la qual l’Estat havia de millorar, segons el dictamen de la CEDAW del 2015, és el de la formació en violència masclista obligatòria per a tot el personal de jutjats, fiscalies de violència i cossos i forces de seguretat de l’Estat abans d’incorporar-se al destí, però no està previst cap procés d’actualització. Les xifres no són ni de bon tros optimistes. Segons dades de la Plataforma CEDAW Ombra Catalunya, el 2015 es van impartir 116 hores de formació específica en les quals només van participar un 2,63% dels efectius de Mossos d’Esquadra i la Policia Local.
Si una cosa ja tenim clara des de fa temps és que les polítiques en pro de la igualtat entre dones i homes i en contra de les violències masclistes no són prioritàries en les agendes dels poders públics. I no ho són de manera descarada, a través de les disminucions dels pressupostos; l’eliminació dels serveis públics d’atenció a les dones; la poca efectivitat i coordinació dels sistemes judicials i policials, i l’incompliment legislatiu, entre altres elements d’alarma.
La fal·làcia d’igualtat basada en l’utilitarisme de les dones i no en la defensa dels nostres drets es desmunta fàcilment quan apareixen les xifres. El pressupost del 2016 dedicat a millorar la igualtat i a lluitar contra les violències masclistes suposa un ridícul 0,0103%. Els recursos al programa d’igualtat d’oportunitats han disminuït un 61% des del 2006, i els dedicats a lluitar contra les violències masclistes han sofert una retallada del 26% entre els anys 2010 i 2016 malgrat l’escàndol de les dades: aquest any ja són 33 les dones assassinades, segons les xifres oficials, però la xifra real puja fins a 61, set de les quals a Catalunya, si comptabilitzem els feminicidis fora de l’àmbit de la parella o l’exparella. I, mentrestant, els processos judicials s’alenteixen i les mesures de protecció disminueixen: segons l’informe del Consell General del Poder Judicial del primer trimestre del 2017 s’han denegat, a tot l’Estat, el 33% de les ordres de protecció, una xifra que a Catalunya suposa el 53%.
Sembla que res d’això provoca alarma ni fa que qui ha de prendre decisions ho faci de manera efectiva, ràpida i contundent. Caldrà veure quina és la proposta d’aquest pacte d’estat tan esperat i en el qual la confiança s’esvaeix a mesura que passen els dies, perquè la realitat ens demostra que no existeix una voluntat clara ni un compromís polític real per subvertir la greu discriminació que les xifres denuncien.
