L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Ja ha acabat de mentir? Ara em toca a mi'

Recordaran que a l’anàlisi d’ahir els dèiem que la pregunta més important que Pedro Sánchez continuava sense contestar als debats era si pactaria amb Ciutadans. I Sánchez, conscient que de pactar o no amb Rivera en depenen uns quants milers de vots, va decidir agafar el toro per les banyes. I va aclarir-ho? No, però ho va fer veure. Jutgin vostès mateixos: els sembla que el secretari general del PSOE va ser prou clar?

A nosaltres ens sembla que dir que “no està en els meus plans intentar pactar amb qui em posa un cordó sanitari”, no és una resposta, és una sortida calculadament ambigua que l’únic que demostra, clarament, és que governar amb el suport de Ciutadans és una opció que el PSOE manté oberta.

Del debat d’ahir, dos apunts. Un sobre idees i l’altra sobre pesones.

Sobre idees: Excepte Unidas Podemos, els tres principals partits espanyols no s’atreveixen a abordar políticament el greu problema que Espanya té a Catalunya. El PSOE té una ànima jacobina que l’acosta al PP i a Ciutadans i una minoria més plural que té por que li diguin traïdora. Fins i tot comença a ser patètic el rodolí aquell de Pedro Sánchez: “a Catalunya no hi ha un problema de convivència, hi ha un problema d’independència”. El problema és polític, no és social, com Sant Jordi va tornar a demostrar ahir. I la dreta ja sabem que només sap amenaçar i buscar la derrota i la humiliació. I Catalunya els serveix per tapar-ho tot: la corrupció, el dèficit, l’atur, el futur de les pensions, el futur dels nostres fills...Un espanyol del carrer té doble motiu per estar enfadat amb aquests polítics: primer, perquè no parlen de solucionar aquests problemes i segon perquè sembla que a Espanya només existeixi Catalunya. I el paper d’Espanya al mon? Durant segles, Castella va fer la guerra a França o Anglaterra i va tenir un imperi on no es ponia el sol, i ara només sap amenaçar Catalunya, convertida en enemiga interior, quan paradoxalment, està entre els seus territoris més dinàmics econòmicament i culturalment.

I l’apunt sobre persones. Albert Rivera. D’acord, en un debat hi ha tensió, però és que ja no és això. Rivera fa servir els truquets dels debats de la lliga universitària com ara interrompre els altres constantment o dir-los que no es posin nerviosos perquè es posin nerviosos. Rivera parla tan atropelladament que ahir hi haver un moment que li va dir a Sánchez. “Ja acabat vostè de mentir? Doncs ara em toca a mi”. Volia dir “ara em toca a mi parlar” però va sonar a “ara em toca a mi mentir”. Fins el punt que Iglesias el va renyar.

Rivera ha basat el seu estil de fer política en negar l’empatia amb tothom. Si no estàs amb ell estàs contra ell. Sense un punt de crispació, Rivera no funciona. Mirin aquestes imatges del final de debat.

Rivera sembla que acabi de jugar una final. I mentre la resta de convidats s’empassen els nervis, Rivera només parla amb els seus. Hi veuran Pablo Casado parlant animadament amb Pablo Iglesias (l’aigua i l’oli) en presència de la dona de Casado. O Pedro Sánchez parlant amb els periodistes que van moderar el debat. Rivera en canvi sembla que té pressa per marxar, va donant voltes, accelerat, i acaba marxant el primer del plató. Potser tot això no decantarà cap vot, però diu molt de la personalitat dels líders perquè mostren el tipus de política que inspiren.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.