La 6G ja és a l’horitzó

BarcelonaLa cursa per formar part de l'anomenada sisena generació de telefonia mòbil, o 6G, ja ha començat, malgrat que el desplegament no començarà, com a molt aviat, fins al final d’aquesta dècada i s'ampliarà al llarg de la pròxima. S’espera que hi participin moltes més empreses que fins ara, amb el suport dels seus països respectius. En especial les empreses dels Estats Units, que ara tenen un paper més que discret, i també les japoneses i sud-coreanes, que volen més protagonisme. També està per veure fins a quin punt Europa aconseguirà implicar-s’hi.

La telefonia mòbil actual, de cinquena generació o 5G, està dominada per la sueca Ericsson, la finlandesa Nokia i les xineses Huawei i ZTE, encara que la sud-coreana Samsung i la japonesa NTT DoCoMo estan guanyant mercat –i en els pròxims anys es preveu que encara en tinguin més–. En canvi, no hi ha cap empresa dels EUA en el mercat clau de les estacions base, les antenes que comuniquen els smartphones amb la xarxa de telecomunicacions. També aquí hi ha forts moviments amb les anomenades xarxes d’enllaç obertes, en oposició a les tancades o propietàries actuals.

El paper dels Estats Units

L'estructura del mercat pot canviar amb la 6G, perquè l’administració dels Estats Units, guanyi qui guanyi les eleccions dimarts que ve, té el ferm propòsit de situar una o més empreses al capdavant o, si més no, que competeixin amb les actuals. Això no serà gens senzill, perquè la competència ja és ferotge i ho serà encara més amb la 6G. La Xina, que fa 20 anys no era ningú i amb prou feines tenia mòbils, va crear un “campió nacional”: Huawei, amb la 4G a l’inici del mil·lenni i ara amb la 5G, domina el mercat mundial. Mentrestant, les telefòniques dels EUA es van dedicar a comprar equips de fora, millors i més barats, i empreses punteres del país, com Motorola o Lucent –que havia sigut propietat d’AT&T–, van ser adquirides, amb les seves valuoses patents, per grups de la Xina i d’Europa.

És prou conegut que amb cada canvi de dècada apareix una nova generació de telefonia mòbil, que va guanyant mercat amb els anys, arriba al màxim a mitjans de dècada i s'estén després per tot el món. Això és el que, aproximadament, ha passat des dels anys vuitanta amb la 1G, després als noranta amb la 2G (GSM), el canvi de mil·lenni amb la 3G (UMTS, multimèdia al mòbil) i fa una dècada amb la 4G (LTE, amb la total integració total d’internet i videotrucades gràcies als smartphones). El patró d’aparicions es manté amb l’actual 5G i seguirà previsiblement amb la 6G.

Les generacions successives de telefonia mòbil no apareixen espontàniament com xampinyons. Hi ha un procés llarg i feixuc que s’allarga gairebé una dècada. Es formen nombrosos grups de treball, dins d’organismes internacionals com la UIT o el 3GPP, amb especialistes destacats en cadascuna de les matèries i una visió global del tema, molt tècnica i econòmica. Solen ser representants alliberats de les grans empreses, que treballen pel bé comú però sempre escombrant cap a casa i pels seus països respectius. Observen per on van les coses i així les seves empreses poden anar creant i patentant tecnologies, amb l’esperança que al final siguin aprovades.

Típicament, les diferents tecnologies de telefonia mòbil es van perfilant a mitjans de cada dècada i després es van definint amb més detall, fins que s’aproven les especificacions finals de tot l’entramat a finals de cada dècada i després es van millorant amb els anys, en un procés continu. No obstant això, primer de tot s’han de definir el marc d’actuació i els objectius bàsics que es volen aconseguir. És el que s’està fent en aquests moments amb la 6G: perfilar una visió comuna, dins les innombrables possibilitats que hi ha, que després va concretant cada grup de treball específic.

Ara, dins del 3GPP, s’estan discutint les normes ampliades de la 5G, l'anomenada Release 17, i se seguirà treballant amb la seva millora en els pròxims anys, fins que es doni la 5G per totalment enllestida i es comenci a treballar molt seriosament en la 6G a mitjans d’aquesta dècada.

En aquests moments, els grups de treball del 3GPP estan dirigits i copats per personal de Huawei i ZTE i, en menor mesura, de Samsung, Ericsson, NTT DoCoMo i Nokia. S’ha d’afegir que aquestes empreses tenen la gran majoria de patents essencials, que també seran utilitzades per la 6G, juntament amb d'altres de noves amb les quals estan lligades. Aquestes patents produeixen beneficis als seus propietaris i, encara que se cedeixen en un procés no discriminatori molt regulat, és evident que suposen un avantatge per a qui les té. A les empreses americanes que hi vulguin entrar no els serà gens senzill. Almenys no tant com Trump pensava quan va piular fa pocs mesos que els Estats Units havien d’entrar en la 6G.

La 6G serà, segur, una versió molt evolucionada de la 5G però sense canvis radicals, perquè la 5G ja introdueix escenaris molt ambiciosos que probablement hauran d’esperar l’arribada de la 6G. Les comunicacions aniran a més velocitat –fins a 1.000 gigabits per segon, 50 vegades més que la 5G–, tindran una resposta molt més ràpida i forçosament hauran de consumir molta menys energia en termes absoluts i relatius, perquè, amb l’augment de transmissió de dades previst, el consum energètic actual de les telecomunicacions és insostenible. Com que la 6G serà d’abast més curt, caldrà multiplicar –es calcula que per 1.000– la quantitat actual d’antenes, tot i que seran molt més petites.

Es preveu que amb la 6G es generalitzi l’ús automatitzat de les comunicacions, sense necessitat de tants aparells –ni potser l'smartphone– i una major utilització dels sentits humans, com la veu humana, les mans o la vista, per donar ordres mitjançant entorns virtuals. Tot hauria de ser més intuïtiu i més senzill d’utilitzar, però cal pensar que, encara que la pròxima dècada hi hagi 6G, caldran molts anys per posar-ho tot a punt. Una cosa és que sigui possible i factible i l’altra que el seu ús es generalitzi i estigui a l’abast de gran nombre de persones a preu raonable.