#Jan'hihaprou!

Comencem abril, comencem trimestre... però tot sembla que hagi quedat atrapat en el temps, capaços només de voltar un cop i un altre entorn a les mateixes qüestions sense trobar-hi la sortida que busquem inútilment. Consulta: quina?, quan? Creixement: com?, quan? Corrupció: quanta més encara? I, tanmateix, la gestió dels temps és cabdal en política democràtica. Aquesta és l'eina més utilitzada pels poders establerts. Amb curiosa coincidència en els tres camps esmentats.

1. L'estat espanyol ens cou en el foc lent de la seva impassibilitat. Espera que els catalans ens dividim, ens esgotem en querelles internes i ens tornem a instal·lar en la resignació d'un pacte de millora efímera de les nostres aspiracions. Hi afegeix, esclar, l'ús dels instruments dissuasoris de què disposa: ofec econòmic, invasió competencial... i quintacolumnistes diversos.

L'últim espectacle ofert pel trinomi CiU-ERC-PSC resulta especialment il·lustratiu: el primer proposa de manera vergonyant un "govern de concentració" sense els mínims de forma i contingut que el farien plausible. El segon i el tercer juguen a l'intercanvi d'exigències mútues que tots dos saben que són d'impossible verificació: "Sense data de consulta no hi ha govern compartit", diuen els uns. "Sense abandó de l'independentisme no hi ha entrada al Govern", diuen els altres.

¿Encara no hem après que sense unitat social i política a casa nostra el projecte de Catalunya estat, amb independència o sense, no té cap possibilitat de convertir-se en projecte realitzable? Què més ha de passar perquè ens adonem que només la fermesa catalana, amb ciutadans i institucions explícitament units, farà forat en la impassibilitat de l'estat espanyol?

2. La crisi econòmica segueix imposant els seus trets d'aparent inevitabilitat afegint mesures cada cop més destructives. El debat pressupostari segueix presoner d'uns a prioris que fan impossible una solució ni de lluny acceptable. Discutim sobre el numerador, el percentatge de dèficit públic admissible, però considerem impossible modificar el denominador, l'evolució del PIB, la creació de riquesa i la generació de nous llocs de treball.

Esperem que el temps ens retorni taxes de creixement positives i reducció de les xifres d'atur. Però no fem res per recuperar la confiança que indueixi les decisions d'inversió privada que n'han de ser primera demostració. I tampoc sabem sortir del camí fressat de les retallades, els desnonaments i les pèrdues de drets. Queden (només?) oberts els camins de la revolta social, del rebuig frontal.

Quan entendrem que el camí de superació de la crisi i construcció d'un nou model de cohesió social passa per les reformes estructurals sempre ajornades al sector públic, la justícia, l'educació, l'administració i l'empresa, etc.? Quan admetrem que també per aquest objectiu és imprescindible la implicació activa de la ciutadania, de treballadors i empresaris, de joves i grans, d'homes i dones, de mestres i metges?

3. Assistim, finalment, a la degradació manifesta de tot el nostre sistema democràtic i de les institucions que l'han definit i protagonitzat: partits, governs, Parlaments... La monarquia ens avergonyeix i la justícia sembla incapaç de corregir la corrupció generalitzada, que ha passat d'excepció a norma, i que ja ha confegit caràcter al nostre model democràtic. Però tampoc aquí anem més enllà de la lamentació i la denúncia.

Assenyalem els presumptes , descrivim tot els errors i els horrors, formulem decàlegs de propostes redemptores, anunciem meravelles democràtiques (lleis, primàries, transparències, etc.), encetem processos judicials amb clara tendència a eternitzar-se... Però no prenem ni una sola decisió real. Ni per passar comptes, ni per construir el nou edifici democràtic, ara ja urgent.

Per això molts diem: #Jan'hihaprou!

No ens hi resignem ni ens refugiem en la protesta. Volem decidir, volem construir quelcom que tingui sentit i que ens retorni dignitat i consciència en tant que ciutadans. I, per començar, afirmem:

-La monarquia ha d'abdicar en el poble. Li agraïm els serveis prestats però ja no podem registrar cap benefici i, en canvi, sí que constatem els danys i perjudicis acumulats. Ja no necessitem institucions d'arbitratge ni paternalismes per a menors d'edat. Volem governar-nos per nosaltres mateixos. La primera sobirania és la dels ciutadans.

-Catalunya sap el que vol i el que ja no acceptarà mai més. Volem estat propi acordat lliurement amb l'estat espanyol i integrat a Europa. O emancipació (independència) per ser, per créixer rics i plens . Ni federalismes sense contingut, ni fums de colors fiscals, ni tautologies constitucionals sobre el que és o no és possible legalment .

-Crear riquesa, generar ocupació: aquesta és l'única obsessió que ens podem permetre. I això no ho farà un govern presoner de l'aritmètica parlamentària. Això demana la convocatòria oberta al país real, als agents econòmics i socials.

-Cridem, doncs, a uns estats generals de Catalunya per esbrinar sector per sector, comarca per comarca, recursos i oportunitats, compromisos i objectius. Aquesta és la demanda que adrecem al president: prescindeixi ja dels partits, connecti amb la societat, restauri la credibilitat perduda, lideri l'impuls nacional i l'impuls social que només si van plegats podran reeixir.

-Obrim el procés constituent que retorni el sentit als mots que ens han de pertànyer i ens han de definir com a societat lliure. Desconstruïm, i tornem a construir des de zero, partits, Parlaments, governs, mecanismes de representació, processos de decisió. No volem participar , volem ser i saber el que som, volem decidir i entendre què i per què decidim.

-I, finalment, no ens conformem amb mobilitzacions socials o plataformes més que justificades per assolir objectius específics. Convertim tota l'energia social desvetllada en projecte polític global, actuem de baix a dalt.

-Fem de Barcelona la punta de llança del procés. Transformem les eleccions europees en la plataforma d'actuació unida del catalanisme, fem-nos sentir a Europa i al món sencer.

Comencem. Guanyem.