Una indagació sobre l’absurd

Als dadaistes i surrealistes els encantava formar part de l’Acadèmia de Patafísica, en realitat una antiacadèmia que parodiava les acadèmies convencionals. Marcel Duchamp i Joan Miró, entre d’altres, van formar-ne part. Però la patafísica tenia l’origen en Alfred Jarry, anterior a ells, que la definia com el més enllà de la metafísica, l’àmbit en el qual el necessari es converteix en inconvenient, i el lògic, en arbitrari. Entesa així, la poètica dels dadaistes i els surrealistes era irremeiablement -i sarcàsticament- patafísica.

De fet, Alfred Jarry és un avançat explorador de l’absurd. Especialment en la seva obra fonamental, el drama satíric Ubú rei, sobre el qual fa diverses variacions. Ubú rei, una càustica reflexió sobre el poder de l’arbitrarietat, és un text que s’avança al teatre de l’absurd i, simultàniament, una inquietant premonició sobre els totalitarismes polítics i ètics del segle XX. És, a més, perfectament adaptable al segle XXI perquè, com tants dels nostres contemporanis, Ubú és un demagog autoritari que fonamenta la seva influència en la destrucció de la raó. Com a personatge irradia una força desconcertant. El reconeixem com a molt pròxim tot i la seva extravagància i ens costa negar que la nostra època és ubuesca.

Pel que sembla, l’atracció d’Ubú va arribar al seu mateix creador i s’explica que Jarry -després de la gran recepció que va tenir la seva obra- va mimetitzar el seu personatge, de manera que va començar a parlar com ell, utilitzant frases emfàtiques, sincopades i mancades de significat però aparentment imponents. Un cas d’autosuggestió que també va ser del gust dels avantguardistes. Diuen que passejava per París amb una pistola al cinyell i l’ensenyava als seus amics com un trofeu preuat.