De la Diada a l’1 d’octubre

La Diada commemora la voluntat de preservar el llarg llegat de lluites en defensa de les conquestes socials i de les llibertats nacionals de Catalunya. Hi evoquem el coratge d’una població que resistí quasi dos anys el setge ferotge de les tropes borbòniques. I, d’igual manera, se’ns hi fa present l’esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català tan admirat per europeus contemporanis com Voltaire.

Tanmateix, el poble català, malgrat la derrota i l’ocupació, va alçar-se repetides vegades al llarg de la història. En són exemple les sentències “Ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans” i “Aquesta és una acció contra la tirania que ha usurpat uns terrenys que pertanyien a la gent”, pronunciades pels milicians barcelonins que el 1841 van enderrocar la Ciutadella, fortalesa que encarnava un símbol d’opressió semblant a la Bastilla per als parisencs del 1789.

Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi de 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era -per a ell- una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional provenia d’un poble que convertia la lluita social i nacional en una mateixa causa.

Un segle i mig després, tornem a viure moments excepcionals com a país. La llista de greuges torna a ser llarga. Des de la Loapa de 1982 fins a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut referendat per la ciutadania catalana. Des de llavors, la majoria del país reclama la paraula que li van prendre i ja no per decidir la fórmula d’integració en el Regne d’Espanya sinó per decidir si en forma part o no.

Cada Diada s’ha convertit en una demostració de força per esberlar els murs aixecats pel règim del 78. Enlloc d’Europa, de fet, cap mobilització de masses ha estat capaç de fer presents centenars de milers de persones. I enguany, com en el 1841, seran les classes populars qui seran al carrer. Perquè la mobilització ha estat patrimoni de la societat civil: gent treballadora, senzilla i humil; gent nascuda a Catalunya i gent vinguda fa anys de terres d’Espanya o de fa poc d’arreu del món. En definitiva, gent amb identitats i orígens múltiples, convençuda que només una ruptura democràtica pot permetre construir una República Catalana, independent o associada a la resta de pobles de l’Estat.

Però no hem d’enganyar-nos. La clau de volta del futur del país rau en la capacitat d’entesa de les diferents forces del catalanisme republicà. Per això, ara cal posar en valor tot el que uneix els qui reivindiquem la ruptura amb el règim del 78 i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Unitat d’acció davant de poderosos adversaris, que tenen tota la força d’un estat al seu servei. I que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. En aquest sentit, convé recordar que els millors moments del catalanisme han sorgit quan s’ha produït aquesta entesa. Així fou amb la proclamació de la República Catalana del fundador d’ERC Francesc Macià el 1931 o amb l’Assemblea de Catalunya sota l’hegemonia del PSUC als anys 70.

Aquest 11 de setembre s’obrirà una porta que ens conduirà directament al moment excepcional de l’1 d’octubre. El nostre poble, majoritàriament indignat i cansat de ser humiliat per un règim caduc i corrupte, però alhora il·lusionat, convertirà les dues dates en esclats de dignitat col·lectiva contra l’autoritarisme i l’abús de poder. Expressions de radicalitat democràtica, sens dubte, que ens permetran avançar en la conquesta de la sobirania nacional plena i de totes les sobiranies que ens calen per poder garantir-nos vides dignes. Vides dignes, sí, i solidàries amb tots els pobles ibèrics i del món, perquè la nostra causa no és altra que la del gènere humà.

Els pobles de l’estat espanyol han d’entendre que l’1-O és el veritable desafiament del règim del 78. Ho recordava recentment el galleguista Xosé Manuel Beiras. El repte prové de Catalunya però vol ser un estímul per trencar panys en altres indrets. Totes les revoltes catalanes al llarg de la història, de fet, ho han estat. Sota aquesta idea de fraternitat, ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure i les esquerres espanyoles també n’han de ser conscients.

Sortirem al carrer i, un any més, farem que la Diada esdevingui multitudinària. Una Diada per recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles de ningú. Una Diada dels homes i dones sobiranistes que volem una ruptura democràtica com a pas previ per crear una República Catalana. Per a uns, una República Catalana independent. Per a altres, una República Catalana federada o confederada a l’espanyola.