Dins el cap de Jaume Plensa: del taller a Montserrat
L’artista i el pare Laplana supervisen la instal·lació d’‘Anna’ a l’atri de la basílica
Sant Feliu de Llobregat“Torno de renovar-me el passaport. No estava caducat, però ja no m’hi cabia cap altre segell”, comenta Jaume Plensa per justificar una vestimenta “molt poc de taller”, diu. Dimarts de la setmana passada feia ben poc que acabava d’aterrar dels Estats Units per supervisar la instal·lació d’una escultura monumental al Rockefeller Center de Nova York: una noia amb els ulls tapats que s’ha convertit en la gran atracció de l’exposició a l’aire lliure de la Cinquena Avinguda. Té un altre projecte gegant als Estats Units: els quatre baixos relleus de marbre blanc amb els rostres eixamplats de quatre dones de 26 metres de llarg per 7 d’alt que decoraran l’entrada del Frederik Meijer Gardens & Sculpture Park, a l’estat de Michigan. “És una bogeria. Són 300 tones de marbre sense vetes. Picarem marbre fins al 2021”, afirma. I no és un dir. “Després de la Crown Fountain [de Chicago] és el projecte més boig que he fet”. M’ensenya la maqueta que té al taller. Se’l veu il·lusionat.
Desenes de caps de fusta, de guix, de bronze, de malla, de totes les mides, observen en silenci les intruses que han entrat al taller que l’artista té a Sant Feliu de Llobregat. Hi treballen vuit persones i consta de tres grans naus atapeïdes d’eines, maquetes, caixes d’embalatge i peces de ferro. És dimarts, 30 d’abril, i el cap de malla de 3 metres que Plensa instal·larà a l’atri de la basílica de Montserrat jeu a terra obert per la meitat. “Quin caos, eh –diu, mirant la feina de cinc operaris–. Fer aquesta escultura barnilla per barnilla és una 'xinada'”. Durant un matí, els artesans que van crear el cap s’ocuparan de dividir-lo amb radials i d’embalar-lo amb cura per evitar que es deformi. Aquest dilluns es va traslladar a Montserrat i durant tot el dimarts es va fer el muntatge amb la supervisió del mateix Plensa i el pare Laplana, director del Museu de Montserrat i qui va fer l’encàrrec a l’artista. El monjo no podia evitar immortalitzar el procés amb el mòbil. Un dels maldecaps va ser fixar a terra l’escultura sense malmetre les pedres de l’atri.
Dimarts també van arribar al taller dos caps de bronze acabats de fer. Plensa els repassa amb el seu equip. Encara no tenen un destí (o no me’l pot dir). L’artista treballa actualment en la mostra d’obra recent que s’exposarà aquest juny a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. Això, a banda de portar l’exposició que s’acaba de tancar al Macba a Moscou. El ritme és frenètic.
La màgia de la muntanya sagrada
La idea d’instal·lar un cap a Montserrat es remunta al 2015, a la mostra que Plensa va fer a l’església de San Giorgio Maggiore a Venècia durant la Biennal d’Art. Des del Museu de Montserrat feia anys que seguien la trajectòria de Plensa i és cert que a Venècia hi van coincidir “amics comuns”. L’artista ja coneixia la comunitat benedictina a través de Poblet i admira la seva regla, 'ora et labora'. Per la seva banda, Laplana tenia clar que calia trobar l’espai adequat a Montserrat i a la mesura humana. El 14 de març del 2017 l’artista pujava amb la seva dona a la muntanya mil·lenària. Allà va sorgir la possibilitat de col·laborar. “El dia que hi vaig pujar hi havia una boira absoluta i era màgic. Jo havia anat a Montserrat amb els meus pares, quan era petit, un cap de setmana. Recordo les nits a Montserrat: el silenci és colpidor. No hi havia tornat, però hi havia enviat molts amics i sempre es queden flipant”, reconeix l’artista.
L’estiu del 2018 Plensa va escollir el rostre que decoraria un espai per on passen més de 2,5 milions de persones cada any. Era l’Anna. “Quan veig una persona que em quadra pel que em transmet, li escanegem el cap. No faig una tria. Cada persona té una cosa única, intransferible. Hi ha gent que té més aura. Jo vull treure l’espiritualitat de cadascú”, explica. Quan l’artista ha captat la model, la deixa 'reposar' uns anys. Veu la seva obra figurativa com una barreja entre la fotografia i l’art, “el més efímer i el més etern”. Ell capta una persona en un moment, però, quan en fa l’escultura, aquella persona ja no existeix. “Vull que l’obra sigui de veritat una persona, no vull imaginar res, però aquesta persona ja ha desaparegut. La foto és el punt de partida. Vull que avui l’obra ens representi a tots”, diu.
La producció de la peça i l’intens calendari de l’artista i del museu han fet confluir els astres –o la voluntat divina– perquè aquest divendres es pugui mostrar l’obra al lloc que ocuparà els pròxims anys. “El pare Laplana és un visionari –diu Plensa–. Ha trobat un espai que és obert però alhora recollit. És un lloc màgic, i alhora ple de gent”. Plensa estableix vincles afectius amb els llocs on exposa i amb les persones amb qui treballa. “Una escultura dialoga amb un espai i un lloc. I estableix un vincle fort amb el comprador: una escultura no es pot amagar. Sempre que vaig a Chicago vaig a la Crown Fountain”, diu. Montserrat ja ha entrat a la geografia plensiana universal.